Mens Machina

(Aquest text va guanyar el tercer premi del Certàmen Literari de l'Alzina Reclamadora de Fontcoberta)

Daniel no ho entenia. O no feia esforços per entendre-ho. Però el cas es que Lee suava plom i carbó per fer-li comprendre el que era l'amor.
De fet, era una mica exagerat l'intent de fer comprendre aquest sentiment a algú com Daniel. Algú? Potser aquest no era el mot més escaient per definir “algú” com ell.
“Quelcom” potser seria millor.
Quelcom que té una mirada freda, inexpressiva...
Quelcom que té uns nervis d'acer en un sentit literal...
Quelcom capaç de reaccionar com un llamp davant d'un estímul...
És difícil fer entendre l'amor a quelcom que no té sexe, ni s'emociona, ni plora, ni experimenta cap tipus de sentiment.
Es difícil fer-ho entendre a una màquina.
I Daniel era una màquina.


Durant el terratrèmol, l'equip de bombers de Lee i el de rescat de Daniel havien treballat conjuntament per salvar vides.
Treure supervivents de la runa és una feina difícil, poc agradable. Però amb l'ajuda voluntària de diversos equips com els de Daniel s'havia pogut treure molta gent d'aquella ciutat ruïnosa.
En un d'aquests rescats, una nena petita havia quedat atrapada a l'interior d'un edifici que s'estava a punt d'ensorrar. La seva mare estava a fora, cridant, suplicant a Lee que fes alguna cosa per salvar la criatura.
Lee negà amb el cap, l'edifici s'esfondraria d'un moment a l'altre, i entrar a dins era un suïcidi.
Un suïcidi per un humà.
Uns pocs segons era tot el que necessitava Daniel per entrar i treure la nena. Així que, mentre Lee i la mare s'allunyaven de l'edifici, Daniel va configurar les seves cames per a una carrera desesperada i entrà a dins de la inestable construcció.
Vint-i-set segons va tardar Daniel a sortir amb la nena. L'edifici s'enfonsà al cap d'un parell de segons més.
Daniel deixà la nena al terra, suaument. Tenia algunes rascades, però no eren greus. Va anar corrents cap a la seva mare, i a aquesta li faltaven paraules d'agraïment cap a la màquina.


Durant el descans, Lee va anar a trobar a Daniel. Amb un somriure li digué que havia realitzat una bona feina. La màquina, però, no les tenia totes. S'havia quedat sorprès de la reacció de la mare de la nena que havia salvat. Com era que havia reaccionat d'aquella manera davant del perill d'un altre ésser? Ella no corria cap risc...
Lee va intentar explicar-li, en va, que estaven units per un sentiment, l'amor.
"No entenc el concepte d'aquesta paraula, Lee" havia dit Daniel.
Allò era lògic. Una màquina es incapaç de sentir o emocionar-se. Era gairebé impossible que ho entengués.


-Daniel -digué Lee- no sé si ho pots entendre. L'amor és com una força entre les persones, que les manté unides. La nena que avui has salvat estava unida per aquesta “força” amb la seva mare.
-Però continuo sense entendre aquest lligam desesperat entre la nena i la mare. Nosaltres estem programats per salvar vides... excepte quan hi ha més perill pel rescatador que el rescatat.
En Lee es fregà el cap. De fet la màquina tenia raó. La mare no tenia cap probabilitat de salvar la nena. No obstant això, hauria entrat a l'edifici... sort d'en Daniel.
La màquina tenia un raonament tan senzill... i a la vegada tan estrany.


-No, és un sentiment molt important. És el que manté a les persones unides davant les dificultats -féu una pausa- es el que manté a la gent unida davant d'aquesta catàstrofe.
-És inútil si tenim en compte el que ha passat avui. La mare hauria entrat a la construcció. El seu sacrifici hauria estat en va, i no s'hauria salvat cap dels dos.
Potser hauria estat millor que la màquina tragués les seves fredes conclusions pròpies. Sens dubte que Lee s'hauria estalviat molts maldecaps, però en lloc d'això va continuar amb la conversa.
-Potser tens raó quan dius que és un pensament irracional en alguns moments, però també és aquell que ens manté amb forces davant d'un problema o dificultat, cataclisme!
Daniel fixà els seus ulls biònics cap a Lee. Fa un moment l'amor era sinònim d'unió i sacrifici, i ara de supervivència?


La màquina és més perfecte. Sempre funciona igual, davant d'una dificultat, catàstrofe o cataclisme. La seva societat no és com la dels humans... no necessita amor. No necessita mares que es preocupin dels robots. Cadascú té la seva tasca. I punt. Com poden haver arribat tan lluny els humans amb una cosa tan problemàtica i irracional com és l'amor?


-M'he equivocat, Daniel. No pots entendre com penso jo, de la mateixa manera que jo no puc entendre com penses tu. Però sí que és cert que l'amor ens ha ajudat al llarg de la nostra història. Hem passat períodes de penúries, guerres, epidèmies, però a per tot hi ha hagut amor. Vosaltres, les màquines, també esteu fetes d'amor. L'amor que ens ha mantingut vius i el d'algú en vers vosaltres que es va passar anys de la seva vida donant-vos un cos i una ment. T'agradi o no, és així.
Dit això se'n va anar.


Daniel es quedà sol, contemplant l'apocalíptic panorama de la ciutat devastada. Els seus minúsculs circuits interns funcionaven a tot drap. El fred cor de la màquina començà a cremar, i els seus ulls començaren a veure més que ruïna i pols.
"Potser sí que és important l'amor, Lee" va pensar la màquina.