dijous, 4 de juny del 2009
Peligro en la Ciudad
Antes de nada quiero dejar bien claro que mi intención no es que el lector dé crédito realmente a estas líneas. Al final podrá juzgarme como crea conveniente, pero no antes. Primero es mejor leer mi historia y luego pensar. Pensar profundamente en ello y después juzgar.
El incidente con El Culto (si es que se puede llamar un incidente) no creo que haya sido por pura casualidad, una obsesión de esta criatura complicada y caprichosa que llamamos destino. No, hay alguna razón por la que El Culto “visitó” mi ciudad, de la cual probablemente soy el único superviviente. Pero puede que sea mucho mejor empezar la historia desde el principio, e ir por pasos, poquito a poquito y sin ninguna prisa.
Sin duda todo empezó al día en que se fue la luz de la pequeñita ciudad donde vivía, seguida de un corte en el teléfono y la pérdida de cobertura. Y luego llegó la extraña niebla oscura, que extendió sus negros tentáculos hasta que cubrió nuestras casas en su totalidad...
Yo estaba en mi cama, enfermo y con mucha fiebre, cuándo llegaron los Adoradores. Esas pobres almas, de rostros desfigurados y mutilados de mil maneras diferentes, vestidos con largos ropajes negros, llegaron a miles por las calles, cogiendo a la gente y llevándosela a la oscuridad de la niebla, para ser utilizados con algún misterioso fin. En un principio, yo no vi directamente a los Adoradores, pero al oír los gritos histéricos de la gente por las calles, pidiendo auxilio y piedad, supe que allí estaba pasando algo no muy bueno. Aunque estaba muy débil, tanto que casi no podia ponerme de pie, me levanté como pude de la cama y me escondí debajo de ésta, con las sábanas cubriéndome de tal modo que parecía un montón de ropa sucia y sin recoger. El primer Adorador que vi entró en mi habitación entonando un extraño cántico impío, en una lengua misteriosa que me es imposible describir. El Adorador no reparó en mi presencia, y tras echar una ojeada a mi estancia, se fue por dónde había venido, dejando tras de si un intenso olor a azufre.
Creo que permanecí horas acurrucado debajo de la cama titiritando de frío y con un dolor de cabeza horrible. Finalmente decidí salir de mi escondite y miré por la ventana, que me ofrecía la visión de la plaza del ayuntamiento.
El exterior estaba prácticamente desierto, sólo se veía algún Adorador en medio de la densa niebla, que lo cubria todo con su gran mantel negro. Aquella niebla no era normal. Luego, como estaba muy débil y no podía ni mantenerme en pie me dispuse a dormir. Por precaución, eché el cerrojo de la puerta de mi dormitorio e intenté dormir un rato, aunque no fue fácil sabiendo lo que acechaba a fuera, en el impenetrable mantel negro de la oscura y misteriosa niebla.
Me desperté al oír un misterioso cántico infernal que procedía del exterior, y era muy parecido al del primer Adorador que vi. Así que me asomé a la ventana. Creo sinceramente que lo mejor sería no describir lo que había en la plaza del Ayuntamiento, pero debo decirlo todo o nada. Cientos de miles de Adoradores realizaban alguna espécie de ritual malvado, gritando y recitando malignos y blasfemos versos mientras agitaban sus brazos al aire y trazaban círculos alreedor de unos ídolos de piedra. De los antaño majestuosos y bellos árboles que decoraban aquella plaza colgaban ahora los cuerpos torturados, desfigurados y sin vida de cientos de sacrificados, creo que algunos eran antiguos habitantes de la ciudad.
Y al medio de todo aquél remolino de delirio y locura había un círculo de piedra, con una enorme llama quemando en el centro.
Me es prácticamente imposible describir las terribles y infernales bestias que salian de aquellas llamas, sin quemaduras ni otros daños aparentes en todo su cuerpo aunque salieran del fuego.
La mayoría eran seres cuadrúpedes, enormes, escamosos, con unos largos cuernos marrones y unos diabólicos ojos verdes, pero también habían otras criaturas aladas, más pequeñas, cuyo físico espantoso es muy difícil de describir. Y todas las monstruosidades se unían al rito macabro, junto a los cientos de miles de Adoradores. Sus gritos hacian retrumbar los cristales y las paredes, y casi me perforaban los tímpanos.
Ante aquél panorama enloquecedor, perdí el conocimiento.
Cuando me desperté me armé de valor y miré por la ventana, ante mi sorpresa, descubrí que la plaza estaba desierta y el sol brillaba con mucha intensidad. Ya no había nada, ni ídolos, ni adoradores, ni círculos extraños, ni tan sólo había la extraña niebla oscura... nada. Es cómo si no hubiera pasado nada. Sin embargo, la ciudad estaba vacía, no había absolutamente nadie. Aunque ya no corría ningún peligro aparente, no quería quedarme más en un lugar dónde hacia unas horas habitaba el mal en su estado más puro. Así que me intenté vestir como pude, cogí galletas de la cocina y salí a la calle. Estaba muy débil, pero el recuerdo del Culto me impulsaba a abandonar aquella ciudad castigada y maldita. Avancé por las calles desiertas, llenas de coches destrozados, farolas caídas y muros llenos de curiosos símbolos y escripturas.
Al final llegué al páramo que rodeaba la ciudad, y mi vista se perdió en las lejanas montañas y los espesos bosques.
Era el único superviviente de la invasión del Culto, y me aseguraría de que en ninguna otra ciudad ocurrieran los mismos hechos catastróficos.
dimecres, 15 d’abril del 2009
Una història de Nanoficció
-Teleportació! Teleportació! Al forat negre tant sí com no!
-Silenci o faig desallotjar l'àtom!!! -cridà el jutge.
Tot el públic de Quarks, callà. Vaig entrar dins l'àtom escortat per dos Gluons, i em vaig posar de cara al Jutge, l'honorable Sr. Neutró, enorme per ser un neutrí, i una mica gris i avorrit.
Tots els meus germans Quarks em miraven amb mala cara.
-Senyor Strange -em va dir el jutge- se l'acusa d'haver posat en perill la nostra causa. No solament ha xocat amb el senyor Higgs, sinó que per aquesta raó el macrocosmos l'ha estat a punt de descobrir.
Es féu un breu silenci.
-Té la paraula el Sr. Fiscal.
El Sr. Fiscal, un membre de casa bona, de la família dels Leptons, era el Sr. Muó, pessimista, sempre ho veia tot negatiu.
-Sr. Jutge -començà- puc demostrar fàcilment que el Sr. Strange ha posat en perill el nostre món expressament. Per aquesta raó, mereix un càstig sever.
Fals. Únicament volia unir-me amb la meva estimadíssima Bottom-Beauty, un Quark-B que rondava dins l'accelerador. Quan estava a punt d'unir-m'hi, havia passat per allà el Sr. Higgs i vaig topar amb ell sense voler.
-Per aquesta raó -prosseguí el Sr. Muó- demano que entri el primer testimoni.
-Prossegueixi -digué el Sr. Neutró.
Un Quark-U vergonyós i vermell entrà a l'àtom.
-Sr. Up, és cert que vostè va veure com el seu company, el Sr. Strange, xocà amb l'important Sr. Higgs?
- Així és -digué amb veu temorosa i insegura-. Durant l'experiment.
El Sr. Muó somrigué i parlà:
-No hi ha més preguntes, senyoria.
El Sr. Jutge es girà cap al meu advocat de defensa, el Sr. Protó, alegre, simpàtic i molt positiu.
-La defensa té res a dir?
-Sr. Up, està vostè del tot segur d'això? Pensi que n'hi havia molts com ell. És fàcil confondre's.
-Sí, senyor. N'estic segur.
-No hi ha més preguntes, senyoria – digué la defensa.
-Bé, algun altre testimoni? -preguntà el Jutge.
-Sí, en tinc un altre, senyoria. Que entri el Senyor Higgs -va dir el fiscal amb un to burleta.
Tot l'àtom es quedà silenciós. Una figura obscura i mig oculta s'acostà, i els
Quarks començaren a murmurar. <<És ell, ha vingut en persona>>.
El Fiscal començà amb les preguntes.
-Honorable Sr. Higgs, és aquest el Quark que xocà amb vostè i li provocà
problemes?
Es féu un silenci. Esperaven sentir la seva resposta.
-Sí -va dir Higgs amb la seva misteriosa veu- aquest és el Quark-S que topà
amb mi.
-No hi ha més preguntes, senyoria -digué el Sr. Muó, triomfant.
-Defensa, teniu quelcom a dir?
El Sr. Protó, positiu com sempre, replicà:
-Estic d'acord en que el Sr. Strange ha xocat amb vostè. Però... el macrocosmos
l'ha detectat realment?
-No, no m'han detectat.
-I aleshores... on és el problema?
El Fiscal explotà.
-Protesto, senyoria. Està condicionant la resposta. El fet que no l'hagin detectat, no vol dir que no hagi comés un delicte.
-Protesta acceptada. Alguna cosa més a dir, Sr. Protó?
El meu defensor digué que no.
-Bé. No hi ha més testimonis? Doncs bé, el Jurat ja té el veredicte?
Un Jurat format principalment per Neutrons va començar a deliberar el seu veredicte.
Un etern microsegon més tard, el Jutge parlà:
-Sr. Strange, ha sigut declarat culpable per unanimitat. Per tant, se'l condemna a...
De sobte, l'àtom començà a girar, i jo, Quarks, Sr. Neutró i tota la resta vam sortir disparats. L'experiment s'havia reiniciat. Faltaven pocs metres per arribar al detector quan, per una casualitat absoluta, l'enorme paret es va trencar i deixà un foradet pel qual em vaig poder escapar. Tota una comitiva de partícules em seguí, i llavors vaig poder trobar el Quark-B, la meva estimadíssima Bottom Beauty.
Tanta va ser l'alegria quan ens vam trobar, que sortírem tots dos disparats. Vam celebrar allò dins un pigment del quadre “La Creació” del Miguel Angelo, i vam anar de lluna de mel a un planeta d'Alpha Centauri. No vaig tornar a saber mai més res del Senyor Higgs, però hi havien rumors que deien que havia anat a la galàxia Andròmeda, a passar uns quants segons de vacances.
-Silenci o faig desallotjar l'àtom!!! -cridà el jutge.
Tot el públic de Quarks, callà. Vaig entrar dins l'àtom escortat per dos Gluons, i em vaig posar de cara al Jutge, l'honorable Sr. Neutró, enorme per ser un neutrí, i una mica gris i avorrit.
Tots els meus germans Quarks em miraven amb mala cara.
-Senyor Strange -em va dir el jutge- se l'acusa d'haver posat en perill la nostra causa. No solament ha xocat amb el senyor Higgs, sinó que per aquesta raó el macrocosmos l'ha estat a punt de descobrir.
Es féu un breu silenci.
-Té la paraula el Sr. Fiscal.
El Sr. Fiscal, un membre de casa bona, de la família dels Leptons, era el Sr. Muó, pessimista, sempre ho veia tot negatiu.
-Sr. Jutge -començà- puc demostrar fàcilment que el Sr. Strange ha posat en perill el nostre món expressament. Per aquesta raó, mereix un càstig sever.
Fals. Únicament volia unir-me amb la meva estimadíssima Bottom-Beauty, un Quark-B que rondava dins l'accelerador. Quan estava a punt d'unir-m'hi, havia passat per allà el Sr. Higgs i vaig topar amb ell sense voler.
-Per aquesta raó -prosseguí el Sr. Muó- demano que entri el primer testimoni.
-Prossegueixi -digué el Sr. Neutró.
Un Quark-U vergonyós i vermell entrà a l'àtom.
-Sr. Up, és cert que vostè va veure com el seu company, el Sr. Strange, xocà amb l'important Sr. Higgs?
- Així és -digué amb veu temorosa i insegura-. Durant l'experiment.
El Sr. Muó somrigué i parlà:
-No hi ha més preguntes, senyoria.
El Sr. Jutge es girà cap al meu advocat de defensa, el Sr. Protó, alegre, simpàtic i molt positiu.
-La defensa té res a dir?
-Sr. Up, està vostè del tot segur d'això? Pensi que n'hi havia molts com ell. És fàcil confondre's.
-Sí, senyor. N'estic segur.
-No hi ha més preguntes, senyoria – digué la defensa.
-Bé, algun altre testimoni? -preguntà el Jutge.
-Sí, en tinc un altre, senyoria. Que entri el Senyor Higgs -va dir el fiscal amb un to burleta.
Tot l'àtom es quedà silenciós. Una figura obscura i mig oculta s'acostà, i els
Quarks començaren a murmurar. <<És ell, ha vingut en persona>>.
El Fiscal començà amb les preguntes.
-Honorable Sr. Higgs, és aquest el Quark que xocà amb vostè i li provocà
problemes?
Es féu un silenci. Esperaven sentir la seva resposta.
-Sí -va dir Higgs amb la seva misteriosa veu- aquest és el Quark-S que topà
amb mi.
-No hi ha més preguntes, senyoria -digué el Sr. Muó, triomfant.
-Defensa, teniu quelcom a dir?
El Sr. Protó, positiu com sempre, replicà:
-Estic d'acord en que el Sr. Strange ha xocat amb vostè. Però... el macrocosmos
l'ha detectat realment?
-No, no m'han detectat.
-I aleshores... on és el problema?
El Fiscal explotà.
-Protesto, senyoria. Està condicionant la resposta. El fet que no l'hagin detectat, no vol dir que no hagi comés un delicte.
-Protesta acceptada. Alguna cosa més a dir, Sr. Protó?
El meu defensor digué que no.
-Bé. No hi ha més testimonis? Doncs bé, el Jurat ja té el veredicte?
Un Jurat format principalment per Neutrons va començar a deliberar el seu veredicte.
Un etern microsegon més tard, el Jutge parlà:
-Sr. Strange, ha sigut declarat culpable per unanimitat. Per tant, se'l condemna a...
De sobte, l'àtom començà a girar, i jo, Quarks, Sr. Neutró i tota la resta vam sortir disparats. L'experiment s'havia reiniciat. Faltaven pocs metres per arribar al detector quan, per una casualitat absoluta, l'enorme paret es va trencar i deixà un foradet pel qual em vaig poder escapar. Tota una comitiva de partícules em seguí, i llavors vaig poder trobar el Quark-B, la meva estimadíssima Bottom Beauty.
Tanta va ser l'alegria quan ens vam trobar, que sortírem tots dos disparats. Vam celebrar allò dins un pigment del quadre “La Creació” del Miguel Angelo, i vam anar de lluna de mel a un planeta d'Alpha Centauri. No vaig tornar a saber mai més res del Senyor Higgs, però hi havien rumors que deien que havia anat a la galàxia Andròmeda, a passar uns quants segons de vacances.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)