Sopa para "DUMMIES"

Para comer sopa, debemos diferenciar en un principio entre varios elementos:

1-Plato: ese recipiente, generalmente hecho de cerámica, que contiene lo que vamos a llamar Sopa (2). Debe tratarse con cuidado, ya que se rompe con mucha facilidad.

2-Sopa: la sustancia normalmente líquida o semiviscosa de la que nos vamos a nutrir. Puede ser de varias clases: sopa de pescado (animal vertebrado acuático, de cuerpo recubierto de escamas y dotado de aletas que facilitan su navegación), de gallina (ave doméstica que pertenece al género Gallus. A diferencia de sus congèneres plumíferos, no puede volar), de verdura (diversos tipos de plantas)...
También puede contener otras sustancias sólidas y nutritivas: carne (fragmentos de cadáveres de animales terrestres y vertebrados, ligeramete quemados), pasta (masa de formas variadas hecha de un tipo de planta denominada trigo, a la que se añade huevo de gallina, entre otros)...
También hay un tipo de sopa (2) tradicional (véase “cocina tradicional”) etiquetada como “caldo de la abuela” . Atención: este nombre podría causar confusión al pensar que está elaborada con trozos de la misma. Sin embargo, se llama así por el hecho seguir una receta ancestral.

3-Cuchara: herramienta básica para llevarse la sopa (2) a la boca, ya que con los dedos no es muy práctico. Consiste en una superfície cóncava, similar a la del plato (1), y un mango. No suele ser muy grande, y usualmente se encuentra al lado del plato (1).

Procedimiento:

Primero se procede a coger la cuchara con la parte del cuerpo que se tenga habilitada para manipular objetos con precisión y delicadeza. En el caso de los humanos, vamos a usar la mano (véase “anatomía humana”). Es necesario remarcar que, en caso de los humanos, es posible que algunos espécimenes puedan manipular mejor los objetos con la mano derecha y otros con la izquierda. Eso no influye nada en la acción.
La cuchara se coge por el mango, con delicadeza y sin mucha fuerza, pero no suficiente para que la cuchara se caiga (véase “teoría de la gravedad”). En caso de los humanos, por norma general la cuchara se sostiene entre el dedo pulgar, índice y corazón (el más grandote y los dos siguientes).

Una vez controlamos la cuchara (se recomienda practicar un poco moviéndola en el aire) la submergimos en la sopa en un ángulo que puede oscilar entre los 15 y 45 grados (véase “grados del ángulo”) y con una acceleración no muy elevada, ya que correríamos el riesgo de una desafortunada dispersión de moléculas de sopa en el espacio tridimensional (véase “moléculas químicas” y “geometría euclideana”).
Cómo el alummno podrá comprobar, la sopa deja bastante margen a la experimentación de la velocidad y el cálculo angular, convirtiéndose así en una buena ejercitación de la creatividad e imaginación.

Una vez tenemos la cuchara semisumergida (más o menos hasta la parte cóncava y con esta mirando hacia arriba) procedemos a llevarnos el contendio hasta la boca (o cualquier otro orificio habilitado para llevar alimento hasta el órgano encargado de la digestión -véase “proceso de digestión-). Es importante señalar que debe irse lentamente, de lo contrario correríamos el riesgo que el líquido se cayera otra vez a la sopa y tendríamos que repetir el proceso desde el principio.
El iniciado no debe preocuparse demasiado si con las primeras “cucharadas” (cucharas llenas) el líquido se cae. Con el tiempo y la experiencia necesaria, llegará a ser un gran maestro de la sopa.

Una vez tenemos la sopa a unos pocos centímetros de la boca, se procede a abrirla y a introduir la cuchara dentro, sólo un poco ya que corremos el riesgo de morir atragantados por la acción férrea de la cuchara (véase “obstrucción accidental de las vías respiratorias o atragantamiento”). Después, procedemos a vaciar el contenido de la cuchara de la forma que nos sea más cómoda, cómo podría ser, por ejemplo, girar la cuchara unos 30-45 grados para que el contenido se vacíe en la boca. Luego se extrae la cuchara con delicadeza y se procede a realizar el movimiento correspondiente para que la sopa vaya al órgano encargado de la digestión. En caso de los humanos, se procede a tragar la sopa.

Y así se repiten todos estos pasos hasta que ya no queda más sopa en el plato. El alumno no debe desanimarse si no termina muy rápido su primera sopa. Es cuestión de paciencia y mucha práctica.

¡Buena suerte!

Jo d'aquí a deu anys

(Aquest va ser un text que ens van posar fa un temps a classe, i que fins avui no havia pensat en penjar-lo. Espero que us agradi!)

“Difícil de prever el futuro es...”
Mestre Yoda
La Guerra de les galàxies

Com que la meva bola màgica està espatllada i no la puc arreglar, hauré de fer la predicció jo mateix amb els meus poders “psíquics”, que encara que no són gaire exactes, són millor que res. Tanco els ulls i intento projectar la meva forma al futur, d'aquí a exactament deu anys.
Em concentro i...

Obro els ulls. Estic a casa meva, al que sembla ser el menjador, però molts dels mobles estan canviats. Veig els meus pares llegint al sofà, i estan més envellits. Com que no em poden veure, recorro la casa en busca de mi mateix.

Trobo el meu jo de vint-i-quatre anys a la meva habitació, tota canviada també. Estic al meu escriptori, tot envoltat de llibres i enciclopèdies, escrivint quelcom. M'acosto més per veure el que escric. Pel que puc deduir, estic subrallant les frases més importants d'un llibre, que no sé de què deu ser.

Tot just acabo de fer-me aquesta pregunta, que el meu jo gira el cap lentament cap a mi i em diu:
-Ja era hora que vinguessis.
Em quedo sorprès. En principi no m'hauria de veure ningú, ni tan sols jo mateix!
-Tranquil -em diu el meu altre jo- la teva projecció no falla pas, ja que no et veig ni et sento. Només recordo que fa deu anys vaig estar aquí mateix, i sé el que penses.
Em vaig treure un bon pes de sobre.

Tinc moltes preguntes per fer, però llàstima que no em puc sentir.
-Ja sé quines preguntes tens per fer-me -diu el meu jo- me'n recordo perfectament. Si no m'equivoco portes un mocador a la butxaca i un llapis a l'altra, de manera que vés apuntant les preguntes que em vols fer, així quan tinguis vint-i-quatre anys et podràs respondre a tu mateix.
Si he de dir la veritat, em quedo al·lucinat.

Començo a apuntar.
-Mmmm... la primera pregunta que tinc és: acabaré els estudis d'ESO sense problemes?
El meu jo de vint-i-quatre anys obre el calaix de l'escriptori i es treu el mateix mocador que tinc a les mans, però d'un color groguenc i envellit.
-Ah, dius si he acabat l'ESO sense problemes? Sí, em va anar prou bé.
Somric. Ja m'he tret un pes de sobre. Com a mínim puc estar tranquil que acabaré
la Secundària Obligatòria sense massa problemes. Ostres, no sé si se'n recordarà de les preguntes de l'examen que tinc la setmana que ve...
-No, no arribo pas a tant! -em diu.
Llàstima!

La segona pregunta:
-Faig Batxillerat numèric o de lletres?
-Bé, dubtes una miqueta de no res, però el final et decantes pel numèric, i ara estàs suant a la Universitat.
Que bé! No solament acabo el Batxillerat, sinó que entro a la Universitat!

Tercera pregunta:
-Què estudio a la universitat?
-Ara estàs fent enginyeria. Això que estic fent ara és un resum per a l'examen que tinc d'aquí a poc. Ja et dic jo que suaràs molt!
Coi, quin futur que m'espera. M'agrada perquè em dono molts ànims a mi mateix... sobretot si m'he d'empassar aquest llibre de damunt la taula, que corro el perill de morir d'una indigestió.

Quarta pregunta:
-I als cosins d'aquí al costat de casa? Com els va tot?
-El gran ha començat el Batxillerat artístic, l'altre està a punt d'entrar a l'institut.
Vaja, me n'alegro per ells. Però segur que només de veure'm a mi els cau la moral en picat.

Cinquena pregunta:
-Ha passat alguna cosa especial a la família, a algun conegut...?
-Tse, no gaire res. La mare per fi ha après a tocar bé el piano. Els tiets han començat a interessar-se per l'art abstracte, i ja no pinten tants quadres de l'estany. Ah, i encara estan cuidant a l'àvia! Dels coneguts, doncs... s'han jubilat molts dels exprofessors de l'escola i l'institut...
Val, millor que pari aquest de dir coses o ja no tindrà gràcia fer-me gran!

Sisena pregunta:
-Encara remes?
-A estones lliures.
Una resposta massa escueta. Em sembla que no he tocat un rem en mesos.

Setena pregunta:
-Hi ha hagut algun canvi polític important al món?
Va parar-se a pensar un segon, i després va dir:
-Sí. Per exemple, Corea del Nord ja no és comunista, Suïssa ha entrat a la Unió Europea, junt amb Turquia. També Cuba s'ha refet bastant, i Àfrica està començant a sortir de la misèria.

És una bona notícia. El món està començant a anar bé.

Vuitena pregunta:
-Hi ha hagut algun canvi medioambiental important?
-Per desgràcia bastants. Cada vegada els pols es fonen més ràpidament, disminueix la capa d'ozó... ara sí que els països s'estan posant seriosament amb això del canvi climàtic!
Això ja no m'agrada tant. Però potser aquesta serà la manera com tot el món es posarà d'acord i es trobarà una solució.

Vaig per fer-li la novena pregunta, però ell m'interromp.
-Ja has fet prou preguntes, i a més he de marxar. Em sembla que ja has sabut prou coses sobre el teu futur, de manera que ja tens per fer un bon treball. Jo ara me'n vaig, que he d'anar a veure...

...el jo d'aquí a vint anys...

Mens Machina

(Aquest text va guanyar el tercer premi del Certàmen Literari de l'Alzina Reclamadora de Fontcoberta)

Daniel no ho entenia. O no feia esforços per entendre-ho. Però el cas es que Lee suava plom i carbó per fer-li comprendre el que era l'amor.
De fet, era una mica exagerat l'intent de fer comprendre aquest sentiment a algú com Daniel. Algú? Potser aquest no era el mot més escaient per definir “algú” com ell.
“Quelcom” potser seria millor.
Quelcom que té una mirada freda, inexpressiva...
Quelcom que té uns nervis d'acer en un sentit literal...
Quelcom capaç de reaccionar com un llamp davant d'un estímul...
És difícil fer entendre l'amor a quelcom que no té sexe, ni s'emociona, ni plora, ni experimenta cap tipus de sentiment.
Es difícil fer-ho entendre a una màquina.
I Daniel era una màquina.


Durant el terratrèmol, l'equip de bombers de Lee i el de rescat de Daniel havien treballat conjuntament per salvar vides.
Treure supervivents de la runa és una feina difícil, poc agradable. Però amb l'ajuda voluntària de diversos equips com els de Daniel s'havia pogut treure molta gent d'aquella ciutat ruïnosa.
En un d'aquests rescats, una nena petita havia quedat atrapada a l'interior d'un edifici que s'estava a punt d'ensorrar. La seva mare estava a fora, cridant, suplicant a Lee que fes alguna cosa per salvar la criatura.
Lee negà amb el cap, l'edifici s'esfondraria d'un moment a l'altre, i entrar a dins era un suïcidi.
Un suïcidi per un humà.
Uns pocs segons era tot el que necessitava Daniel per entrar i treure la nena. Així que, mentre Lee i la mare s'allunyaven de l'edifici, Daniel va configurar les seves cames per a una carrera desesperada i entrà a dins de la inestable construcció.
Vint-i-set segons va tardar Daniel a sortir amb la nena. L'edifici s'enfonsà al cap d'un parell de segons més.
Daniel deixà la nena al terra, suaument. Tenia algunes rascades, però no eren greus. Va anar corrents cap a la seva mare, i a aquesta li faltaven paraules d'agraïment cap a la màquina.


Durant el descans, Lee va anar a trobar a Daniel. Amb un somriure li digué que havia realitzat una bona feina. La màquina, però, no les tenia totes. S'havia quedat sorprès de la reacció de la mare de la nena que havia salvat. Com era que havia reaccionat d'aquella manera davant del perill d'un altre ésser? Ella no corria cap risc...
Lee va intentar explicar-li, en va, que estaven units per un sentiment, l'amor.
"No entenc el concepte d'aquesta paraula, Lee" havia dit Daniel.
Allò era lògic. Una màquina es incapaç de sentir o emocionar-se. Era gairebé impossible que ho entengués.


-Daniel -digué Lee- no sé si ho pots entendre. L'amor és com una força entre les persones, que les manté unides. La nena que avui has salvat estava unida per aquesta “força” amb la seva mare.
-Però continuo sense entendre aquest lligam desesperat entre la nena i la mare. Nosaltres estem programats per salvar vides... excepte quan hi ha més perill pel rescatador que el rescatat.
En Lee es fregà el cap. De fet la màquina tenia raó. La mare no tenia cap probabilitat de salvar la nena. No obstant això, hauria entrat a l'edifici... sort d'en Daniel.
La màquina tenia un raonament tan senzill... i a la vegada tan estrany.


-No, és un sentiment molt important. És el que manté a les persones unides davant les dificultats -féu una pausa- es el que manté a la gent unida davant d'aquesta catàstrofe.
-És inútil si tenim en compte el que ha passat avui. La mare hauria entrat a la construcció. El seu sacrifici hauria estat en va, i no s'hauria salvat cap dels dos.
Potser hauria estat millor que la màquina tragués les seves fredes conclusions pròpies. Sens dubte que Lee s'hauria estalviat molts maldecaps, però en lloc d'això va continuar amb la conversa.
-Potser tens raó quan dius que és un pensament irracional en alguns moments, però també és aquell que ens manté amb forces davant d'un problema o dificultat, cataclisme!
Daniel fixà els seus ulls biònics cap a Lee. Fa un moment l'amor era sinònim d'unió i sacrifici, i ara de supervivència?


La màquina és més perfecte. Sempre funciona igual, davant d'una dificultat, catàstrofe o cataclisme. La seva societat no és com la dels humans... no necessita amor. No necessita mares que es preocupin dels robots. Cadascú té la seva tasca. I punt. Com poden haver arribat tan lluny els humans amb una cosa tan problemàtica i irracional com és l'amor?


-M'he equivocat, Daniel. No pots entendre com penso jo, de la mateixa manera que jo no puc entendre com penses tu. Però sí que és cert que l'amor ens ha ajudat al llarg de la nostra història. Hem passat períodes de penúries, guerres, epidèmies, però a per tot hi ha hagut amor. Vosaltres, les màquines, també esteu fetes d'amor. L'amor que ens ha mantingut vius i el d'algú en vers vosaltres que es va passar anys de la seva vida donant-vos un cos i una ment. T'agradi o no, és així.
Dit això se'n va anar.


Daniel es quedà sol, contemplant l'apocalíptic panorama de la ciutat devastada. Els seus minúsculs circuits interns funcionaven a tot drap. El fred cor de la màquina començà a cremar, i els seus ulls començaren a veure més que ruïna i pols.
"Potser sí que és important l'amor, Lee" va pensar la màquina.