Jo era un porc senglar que vivia amb el meu clan: els meus germans, la meva germana, els meus cosins i la meva mare, que és la matriarca del clan.
Dins el grup, les nostres màximes preocupacions són menjar, engreixar-nos i rebolcar-nos pel fang, però jo sóc diferent a la resta del meu clan, ja que a més d'això em dedicava a interpretar la Parla Dels Números, que serveix per enumerar les coses. Dins el nostre clan estava prohibit, deien que era un saber perillós, però no em creia aquelles ximpleries, i sempre que podia m'escapava a perfeccionar la Parla Dels Números. El que passava és que solament podia comptar quatre coses, una per a cada peülla que tenia. Superar el quatre m'era molt difícil. Costava molt anar més enllà del quatre. Pot ser si tingués més peülles ho aconseguiria. Així que de tant en tant intentava comptar les de la resta del clan. Però quan em veien que m'apropava a les seves potes, tot provant de fer-ho, em prenien per beneit i s'apartaven de mi tot dirigint-me alguna paraula ofensiva. Mai em feien cas, i em deixaven per inútil.
Un dia que estàvem buscant glans pel bosc d'alzines, vaig sentir una intensa fragància de tòfona.
-Mmmm... Quina aroma més bona que m'arriba. D'on ve?
Em vaig deixar dur per l'aroma fins a la part més insondable del bosc, on a penes hi entrava la llum, just la suficient per distingir alguns dels ancians arbres.
Quan em vaig disposar a desensorrar la tòfona del peu d'un d'aquells grans arbres, vaig adonar-me que no estava sol, i una por intensa em va envair. Enmig d'uns matolls vaig poder reconèixer una ombra que s'anava apropant cap a mi.
A mesura que s'atansava vaig poder diferenciar clarament la seva forma.
Era un senglar vell que tenia uns ullals enormes, una mirada penetrant que brollava d'uns ulls foscos, intensos, profunds... Una enorme cicatriu recorria la seva cara donant-li un aire de lideratge perdut.
-Hola -vaig dir mort de por- qui és vostè?
Ell em va mirar amb una cara de menyspreu i em va dir serenament:
-Surt.
Sense fer-me pregar em vaig apartar del clot que havia fet i vaig deixar pas al senglar. No gaire més lluny d'on jo havia cavat, va treure una altra tòfona, i una altra, i una altra. Així successivament fins a tenir-ne moltes. Va començar a gaudir del banquet, i jo el contemplava amb delit. I finalment la gana em va superar la por.
-Que en puc menjar? -vaig gosar preguntar.
Ell va parar de menjar i es va girar. Se'm va començar a gelar la sang.
-Per què? -va dir ell amb tota tranquil·litat.
-Home... vostè n'ha trobat moltes... i ja que n'he descobert una...
El senglar se'm va acostar, i vaig estar a punt d'arrancar a córrer. Però les meves cames no responien i em vaig limitar a romandre immòbil mentre se'm acostava...
-Mira,-em va dir- pots menjar-te la tercera part de les que hi ha.
No vaig entendre el que em va dir al final, ni li vaig prestar gaire atenció, tenia gana i vaig començar a engolir aquell festí.
Una, dos, tres, quatre... Mira que eren bones aquelles tòfones! Quan anava a menjar-me la següent, el porc senglar em va donar un cop que em va deixar estampat a terra.
-Miserable! -cridà- Ignorant! Hi havia dotze tòfones, i la tercera part de dotze és quatre, i tu te'n has menjat una més. Cinc en total!
De sobte em vaig oblidar del cop i de les tòfones. Aquell senglar coneixia la Parla Dels Números, i sabia comptar més enllà de quatre! Em vaig aixecar com vaig poder, disposat a esbrinar els meus dubtes.
-Com és que sap... que sap contar més enllà.... més enllà de... de quatre -vaig dir amb molts esforços.
De sobte va deixar de cridar, i va recuperar la seva serenitat original.
-I tu com saps contar fins a quatre? -va preguntar sorprès.
Amb penes i treballs vaig explicar-li que sabia contar fins a quatre, perquè tenia quatre peülles, però que per comptar més, en necessitava encara més, i, que quan intentava comptar les peülles dels membres del meu clan, aquests marxaven i em prenien per boig.
Quan vaig haver acabat, es va posar a riure d'una manera que el devien haver sentit a tots els racons del bosc. Jo el mirava perplex.
-De què riu? -vaig preguntar-li.
-Home, però si per comptar no fa falta tenir peülles!
Ara sí que no entenia res. Era impossible comptar sense peülles. És tant cert com que les cries tenim ratlles.
-I no em podries mostrar la Parla Dels Números? -vaig preguntar ple d'emoció.
El senglar va fer un altre somriure.
-Mira noi -va dir-me- ets molt espavilat per saber comptar fins a quatre, però no et pots imaginar com n'és de complexa la Parla Dels Números. Deixa'm que et doni un consell: torna amb el teu clan, oblida't de mi, i, sobretot, oblida la Parla Dels Números.
-Però...
-Res de però, fes el que t'he dit o tindràs problemes greus!
Dit això va fer mitja volta i va desaparèixer tan misteriosament com havia arribat.
Vaig tornar amb el meu clan ben moix. Havia tingut el Gran Saber a les peülles i, ara, s'havia esfumat com per art d'encanteri. Vaig estar pensant tota la nit una manera d'intentar guanyar-me la confiança de aquell gran senglar. I finalment se'm acudí...
Em vaig despertar quan el sol a penes havia sortit i tot el meu clan estava dormint.
Vaig recórrer tot el bosc en busca de tòfones, i quan en tingué una quantitat suficient, les vaig amagar i vaig anar en busca del senglar.
Quan vaig ser al lloc on ens havíem trobat l'ultim cop, el vaig cridar.
-Ei, senglar! Surt que sóc jo!
Vaig esperar una estona, i al veure que no apareixia vaig tornar a cridar. Ho vaig repetir varies vegades fins que, vençut, vaig decidir deixar-ho i tornar amb el clan.
Quan em disposava a marxar, una silueta va aparèixer darrere meu, i em vaig girar immediatament.
A mesura que s'anava apropant, vaig veure que no hi havia dubte: era el senglar.
-Què vols? -em va dir- No et vaig dir que tornessis amb els teus i em deixessis tranquil?
Vaig fer un pas endavant, i armant-me de valor vaig respondre:
-Sí, però em faria molta il·lusió saber la Parla Dels Números. Si us plau, me la pot ensenyar? He trobat moltes tòfones. Si les vol, són seves, Però, per favor, ensenyi'm la Parla Dels Números.
Es va fer un moment de silenci. Finalment el senglar va dir amb la seva serenitat normal:
-Ara és fosc. Quan el sol sigui a dalt de tot, vine aquí i ja en parlarem.
Dit això va fer mitja volta i va desaparèixer en la foscor.
Vaig tornar amb el meu clan eufòric. Per fi podria saber la Parla Dels Números!
Al clan encara no s'havia despertat ningú, de manera que no havien sospitat que havia marxat.
Jagué al lloc de sempre, però no vaig tornar a dormir.
Vaig ser allà on havíem quedat a l'hora exacte. Havia aconseguit escapolir-me amb l'excusa d'anar a buscar arrels per menjar, que tant agraden a la matriarca.
Al cap d'una estona va sortir el senglar de les ombres.
-Hola -el vaig saludar.
-Hola. -va dir- Veig que has vingut ben d'hora.
-Sí. Així què, penses ensenyar-me la Parla Dels Números?
Ell va respondre amb un somriure burleta:
-No tant ràpid, no tant ràpid... Primer porta'm allà on són les tòfones.
Sense pensar m'ho dues vegades, vaig conduir al senglar a l'arbust on havia amagat les tòfones.
-Mira -li vaig dir- són aquí.
Ell se les va mirar detalladament.
-Quantes diries que n'hi han -em va dir en to burleta.
-No sé... Moltes!
Ell va fer una rialla.
-N'hi han dues vegades quatre, o sigui, vuit. No són pas moltes.
-Però jo en veig moltes aquí... Per què dius que són poques?
-Mira, has de saber que existeixen molts números. Alguns són enormes, d'altres no s'acaben mai i, fins i tot, alguns ni existeixen. Vuit, dos vegades quatre, és un número relativament petit. Deixa'm que t'ho expliqui millor.
Amb molts esforços, em va ensenyar a contar fins a vuit, o sigui, dues vegades quatre. Quan va haver acabat, ens vam menjar les tòfones i ens vam despedir.
-Demà hi tornarem? -vaig preguntar-li.
-Demà quedem al mateix lloc a la mateixa hora.
Així ho vaig fer.
Durant molt temps, vaig estar anant cada dia a veure el senglar, i ell em fascinava amb els secrets de la Parla Dels Números.
Fins que un dia, quan tornava al meu clan després d'una d'aquelles reunions clandestines, vaig veure la matriarca molt preocupada, i no era una cosa gaire normal.
Em vaig acostar a ella i li vaig preguntar per què estava tant angoixada.
-Els teus germans -va dir ella amb un fil de veu- estan a les portes de la mort.
Em vaig quedar de pedra.
-Però... però què ha passat?
-Quan estàvem buscant menjar pel bosc, els teus germans han trobat uns quants bolets, i se'ls han
menjat. Sembla ser que eren bolets verinosos, eren pigats.
Em vaig posar a plorar.
-Però no hi ha un antídot? -vaig dir entre llàgrimes.
No va dir res, i va desaparèixer entre uns arbustos. La vaig seguir fins a un clar del bosc, on hi havien els meus cosins i, estirats a terra, els meus germans.
-No podem fer res -va dir la matriarca quan va arribar- no els podem curar.
Em vaig acostar a la matriarca i li vaig repetir la mateixa pregunta d'abans:
-I no hi ha un antídot?
Tots em van mirar, i van assentir.
-I doncs? -vaig dir- Què fem aquí plantats?
-L'antídot -digué la matriarca- el sabem, sí. Però no el sabem interpretar.
No entenia res.
-I per què? -vaig dir, empipat.
-Vinga -digué el meu cosí- te'l recitaré perquè vegis que no és gens fàcil.
Va fer una pausa per memoritzar la recepta de l'antídot i va començar a recitar:
Belladona has de menjar
si el bolet pigat vols curar.
Deu fulles no pas més.
Just. O no veuràs res més.
-El problema és -digué la matriarca- que “deu” és un número, i els números estan prohibits. Ni tan sols els coneixem. Els hem de deixar morir, no podem fer servir el Saber Prohibit.
Allò no em semblava bé. Deixaria morir els meus germans per una superstició.
-Jo sé comptar -vaig dir segur de mi mateix.
Tots em van mirar amb cara de sorpresa i rebuig.
-Conec la Parla Dels Números, sé comptar. Podem salvar a les cries, deixem-nos de romanços amb tot això de que la Parla Dels Números és un saber prohibit. Hem d'utilitzar aquest coneixement! -vaig cridar- Així que prou de bestieses i anem per feina.
Tothom m'estava mirant, perplex. Tothom menys la matriarca, que estava molt enfadada.
-Tu, miserable cria -em va dir- com goses haver descobert el Saber Prohibit! Et mereixes el mateix destí que els teus germans!
Se'm va començar a acostar, disposada a donar-me un cop fatal amb els ullals.
De sobte, un senglar va saltar de darrere uns matolls i es va posar davant meu, protegint-me.
-Aparta't -em va dir, amb una veu que em resultava familiar- Encara prendries mal.
Vaig córrer a amagar-me darrere un arbre, i vaig descobrir qui era el senglar que m'havia protegit... Era el que m'havia ensenyat la Parla Dels Números. Ell i la matriarca anaven fent cercles amenaçadors, mirant-se l'un a l'altre.
-Tu, miserable -va dir ella- no en vas tenir prou de que et fessin fora del clan?
No ho entenia. El senglar havia sigut membre del clan? Incomprensible. No vaig dir res i em vaig quedar quiet allà on era, contemplant l'escena.
-La Parla Dels Números -digué ell- no fa mal a ningú. Just el contrari, és per gaudir-la i
utilitzar-la. No te la mereixes! T'estimes més no fer-la servir i deixar morir els teus fills?
En sentir això, la matriarca es va tirar sobre el senglar. Va començar una lluita ferotge. Estava espantat, sabia que si guanyava la matriarca, seria el meu final.
Però a la fi, vaig poder veure com la meva mare queia a terra, fora de combat. El senglar estava ple de ferides, però semblava que ni s'immutés. I integrament va exclamar:
-Ja podeu sortir tots, hem acabat.
Vaig sortir del meu amagatall, i no gaire lluny d'on jo era, també van sortir els meus dos cosins.
-Sé on hi ha la planta que necessiteu -digué el senglar.
De sobte la meva cara es va il·luminar.
-On? -vaig preguntar-li.
Ell va fer un somriure, i va dir:
-Has escoltat bé tot el que t'he explicat sobre la Parla Dels Números?
Vaig assentir.
-Millor. Ves a sota aquella alzina -em va assenyalar una alzina no gaire lluny d'on érem- i un cop allà fes tres vegades quatre passes més dos passes en direcció cap aquí. Després fes onze passes a la dreta menys sis més dos i finalment quatre vegades quatre passes menys tres passes a la esquerra. Mira al teu voltant i ja la veuràs. Agafa deu fulles i dóna-les als teus germans, farà efecte al cap d'una estona.
Dites aquestes paraules, va desaparèixer tant misteriosament com sempre.
Vaig córrer a sota l'alzina començant a pensar. Tres vegades quatre més dos eren... catorze!
Vaig fer catorze passes i després vaig tornar a rumiar.
Onze menys sis més dos ja era més complicat, i em va costar força temps trobar el resultat. Però finalment ho vaig aconseguir: set.
Vaig fer les set passes i vaig tornar a calcular. Quatre vegades quatre menys tres era molt complicat, i vaig estar pensant molta estona.
Finalment ho vaig descobrir. Eren tretze.
Tretze passes més i vaig trobar una roca enorme coberta de molsa.
A la part que hi tocava més l'ombra, vaig descobrir una petita planta, i estava segur que devia ser aquella. Vaig agafar-ne deu fulles (dues vegades quatre més dos) i les vaig portar amb els meus germans, que se les van menjar. Va passar una bona estona, i no feia efecte. M'havia equivocat de planta?
Al cap d'unes hores van intentar aixecar-se.
-Us trobeu millor? -vaig preguntar.
Van assentir, però encara estaven una mica atordits per culpa de l'antídot i no se'n van sortir.
Però jo estava content, la planta feia efecte.
En aquell moment la matriarca s'estava intentant aixecar, i se'm va fer un nus a l'estòmac.
Es va girar cap a mi.
-Com t'has atrevit a utilitzar la parla dels números!!! -va cridar, molt empipada.
Se'm anava acostant, però els altres membres del clan van fer un cercle al voltant meu, protegint-me.
-Què us penseu que feu? -digué ella.
-No entens res, -va dir un dels meus germans- si no arriba a ser per ell, nosaltres no estaríem
aquí. Ens ha salvat! Pensa que ara el clan podrà perdurar. I tampoc tenim per què prohibir la Parla Dels Números. Tinc raó o no?
La matriarca va parar-se un moment a pensar, i va donar-nos la raó.
Però jo encara no les tenia totes...
-I com és que fessis fora el senglar del clan? -vaig preguntar-li.
Ella no sabia si respondre o no, però finalment va decidir explicar-m'ho.
-El senglar era un membre del clan, fa molts anys. En aquell temps la parla dels números també estava prohibida, i el senglar la investigava en secret. Un dia, la meva mare, que era la matriarca del ramat, va assabentar-se de les pràctiques clandestines del senglar, i el va expulsar. Com que s'hi va resistir, vam haver de fer-ho per la força, i el vam deixar malferit i abandonat al bosc. Però ara veig que ens vam equivocar, que la Parla Dels Números no és dolenta. I sort que n'hem tingut d'ell.
Quan va haver acabat, vaig decidir anar a donar les gràcies al senglar, ja que sense ell no me'n hauria sortit.
Vaig córrer fins el lloc on sempre ens solíem trobar, a la part més insondable del bosc.
Un cop allà el vaig començar a cridar, però no apareixia. Em vaig passar hores buscant-lo i
cridant-lo, i al veure que no apareixia vaig comprendre que havia marxat d'allà... I amb el cap ple de números.
FI
