IMPACTE

Observatori del Pic de les Àligues – Principat de Gòtia – 365 dies per l'impacte - 2:23 AM

-Becari! Vine a veure això, ràpid! -cridà el cap de departament, assegut davant el monitor, sostenint una tassa de cafè fumejant amb els seus guants foradats. Tenia la mirada perduda en la cadena oscil·lant de caràcters i números que apareixien i desapareixien a la pantalla.

El becari baixà les escales de l'observatori astronòmic de quatre en quatre, fent un estrèpit considerable, i es plantà davant la pantalla.

-Va tot bé?

-Ves a revisar ràpid la sala de màquines. Aquí em posa unes lectures molt estranyes, deu ser un problema de connexió de servidors. Ja et vaig dir que s'havien de canviar els fils...

El Becari arronsà les espatlles.

-Sí, però l'última partida del govern ja ens va venir just pel cafè i cinta aïllant...

-Bé, doncs sembla que hem detectat un objecte de sis quilòmetres i mig que ve directe cap a nosaltres. I no, no em miris amb aquesta cara, que no t'estic pas prenent el pèl! Comprova-ho tu mateix! - i girà la pantalla del monitor.

El becari anà directe a la sala de servidors.

-Ja veurà, “jefe”, com això és problema de les connexions del dimoni. El fet que hi hagi més cinta que conductor elèctric sempre provoca problemes – desaparegué darrere una mata de fils i plàstics – Deu haver-hi algun cable solt que fa mal contacte, n'estic convençut.

Es van sentir cops, patacades i renecs durant una bona estona. Al final un becari, vermell com un dimoni i degotant de suor, es deixà veure.

-Doncs no, no és problema de connexió...

-Ai noi, dóna'm les eines, ja veuràs tu si no és problema de connexió!

I es tornà a repetir el mateix espectacle: queixes de les connexions, del pressupost, patacades i renecs que mereixerien aparèixer a la nova revisió del diccionari de la llengua, per arribar finalment a la mateixa conclusió.

-Veu! - exclamà el becari – ja li havia dit, jo!

-Vatua l'olla! I jo que em pensava que aquestes coses només passaven a les pel·lícules dolentes de dissabte a la tarda...! Nano, truca immediatament a l'observatori general!

Hi hagué un incòmode moment de silenci. El cap de departament es posà les mans al cap.

-No m'ho diguis... s'ha tornat a espatllar la centraleta?

No fou necessari que el becari assentís. La taula rebé un sonor cop de puny, i l'aire s'omplí de renecs fins al punt de sorprendre el becari amb tan extens i florit vocabulari.

-Doncs... això és greu! Hem de trobar una forma de comunicar-ho al director de l'observatori general com sigui! El mòbil, ràpid! – manà el cap de departament.

-El meu no té saldo... - lamentà el becari.

Amb un <> el cap de departament va treure's de la butxaca un mòbil que possiblement havia vist més primaveres que qualsevol altre aparell de l'observatori i, amb la paciència d'un sant, començà a teclejar el missatge.

-Ja tenim cobertura...?

 

Observatori General – Principat de Gòtia – 365 dies per l'impacte - 4:22 AM

-Senyor! Hem rebut un estrany missatge de l'observatori del Pic de les Àligues, senyor.

-I bé? De què es tracta? En quina freqüència? El vull sentir.

-No, senyor, es tracta d'un SMS que no hem estat capaços de comprendre completament: “Hem detektt un obj 6 km i mig. NO probl tec. BSS.”

-Déu meu, què han estat bevent?

- No, senyor. Nosaltres també hem detectat algunes lectures inusuals en els telescopis. Creiem que es tracta d'un asteroide de sis quilòmetres i mig de diàmetre que col·lisionarà amb el nostre planeta d'aquí 365 dies, amb una probabilitat del 97'2%, senyor.

-Bah, serà un problema de connexions...

Palau de la Col·lectivitat – Principat de Gòtia – 365 dies per l'impacte - 5:27 PM

El príncep en funcions Roland Samuel I aixecà la seva mirada pesadament. El full aterrà al cim de la taula llisa, al costat de les seves sabates brillants i una secretària nerviosa obrí la boca:

-Senyor, un informe urgent de l'Observatori General.

-Molt bé, gràcies – es girà cap al seu segon, Ranud Daillé, i prosseguí amb la seva important conversa – Doncs com molt bé et deia, Ranud, si la República Tanplanera no accepta a cedir-nos els drets feudals sobre el nostre territori...

-Senyor, disculpi... -interrompé la secretària- és important...

-Ara estem ocupats! Si és quelcom urgent posa-ho dins un sobre...

-No, és nacionalment important, senyor.

-Ah! aleshores posa-ho a l'ordre del dia, al final – va dubtar un moment i es girà cap al seu segon – Per cert, referent a què havíem de parlar, avui?

-De la presència d'ous de guatlla en el flam d'ou, i després de la rotul·lació en Gotès de les contraindicacions dels fulletons farmacèutics...

Parlament Financer – Unió Bancària (antiga Comunitat de Ió) – 316 dies per l'impacte – 11:05 AM

Els diputats es van asseure a la fi, la majoria amb les cames enrampades d'estar drets cantant l'himne de la Unió Bancària, l'Oda a la Fortuna. Acte seguit, un home baix assegut dalt una poltrona desproporcionada per la seva mida, prengué la paraula.

-Pel càrrec de president que m'ha estat atorgat per voluntat dels prestadors i legitimat pel poble d'acord amb l'article XXXIV dels Estatuts de la Unió Bancària, pàgina cinc-cents seixanta set, línia dotze, dono per iniciada la sessió. Efectuat el primer punt de l'ordre del dia em disposo a anomenar tots els països representats avui aquí. Serafina Kelmer, de la República Unionista de Fraterna; Gustave Nether, de la Democràcia Franca... - i així tota una interminable llista de noms, països i articles - ...i finalment el príncep Roland Samuel I, del Principat de Gòtia, sota la República Tanplanera. Dita aquesta breu introducció, donem per finalitzat el segon punt de l'ordre del dia. Així doncs, procedim a iniciar el tercer punt: fa uns dies arribà a mans de la Unió Bancària un informe procedent de l'Observatori General de la República Tanplanera...

El príncep Roland s'aixecà d'una revolada.

-Protesto! El document pertany a l'Observatori General del Principat de Gòtia, el qual m'envià el comunicat que fou ràpidament estudiat per mi abans de trametre'l a la República...

El president Francesc Sincer, de la República Tanplanera, s'aixecà també.

-Senyor Roland, li recordo que segons l'article MCXVIII, pàgina dos-cents setanta-set línia vuit de la Constitució, el Principat de Gòtia està sota el mandat incondicional de...

Tots els diligents s'aixecaren i van començar a discutir i protestar. Les velles rancúnies van sortir una altra vegada. En vistes que la situació se n'anava de mare, el president de la Unió Bancària va decidir intervenir.

-Silenci! - cridà – crearem una comissió per estudiar l'origen verdader d'aquest document. Fins llavors passarem al següent punt de l'ordre del dia...

 

Parlament Financer – Unió Bancària (antiga comunitat de Ió) – 253 dies per l'impacte – 3:47 PM

-...així doncs, la comissió creada dos mesos enrere pel Parlament Financer de la Unió Bancària i destinada a estudiar l'origen del document redactat per l'Observatori General proporcionat a la UB, ha dictaminat que l'estudi va ser originari del Principat de Gòtia sota la República Tamplanera segons l'article MCXVIII, pàgina dos-cents setanta-set línia vuit de la Constitució de la República Tanplanera. Així doncs, procedim al següent punt de l'ordre del dia – el president s'aclarí la gola – El present document ens informa sense lloc a dubtes que un objecte de roca porosa de sis coma cinc quilòmetres de diàmetre impactarà contra el nostre planeta en el plaç de 253 dies. Les converses amb els assessors científics tant de la Unió Bancària com dels EUA, és a dir, els Empresaris Units i Associats, amb representants aquí presents, ha dictaminat que el millor seria la construcció d'un coet amb càrregues termonuclears per eliminar la potencial amenaça.

-I d'on es trauran els fons destinats a cobrir les despeses del projecte? – preguntà algú.

-La Unió Bancària proposa que cada nació s'ocupi de destinar una part del seu pressupost en defensa cap a aquest projecte...

Lògicament, això no agradà molt a les diferents potències. Serafina Kelmer, de la República Unionista de Fraterna va dir que no destinaria ni un cèntim al projecte si la Lliga Olímpica no li retornava abans de final d'any la meitat del préstec bancari, mentre que aquesta s'hi negava i, a més, reclamava una pròrroga fins a finals de la dècada següent. Arribats a aquest punt, la República Tanplanera exigí una ajuda econòmica a la Unió Bancària (insistint enèrgicament que no s'havia de confondre amb un préstec) per tal d'augmentar el marge de benefici de les grans empreses i poder incentivar les indústries armamentístiques. Finalment el príncep Roland Samuel I es negà a col·laborar si la República no li cedia els polèmics drets feudals sobre el territori de Gòtia, la qual cosa no va ser acceptada pel representant d'aquesta. Amb el que sí es posaren ràpidament d'acord va ser en què no calia destinar-hi el pressupost de defensa, sinó que utilitzant el de I+D s'aconseguiria un gran estalvi en els fons d'investigació.

 

Catedral de la Pedra – Ciutat del Cel – 207 dies per l'impacte – 4:36 PM

 La Mama Sixtina LXVI donà un cop d'ull a l'exterior a través dels vidres entelats. La plaça de Santa Roca estava plena a vessar de gent aclamant-la amb pancartes i banderes. Un soroll darrere seu, al fons de l'habitació, li fèu desviar l'atenció.

-Sa Illustrissima – el camarlenc entrà amb una carta de paper engroguit, escrita amb grans caràcters negres – hem ricevuto un documento procedent del parlament de la Unió Bancària.

-E che dire?

-Apparentemente un objecte enorme ve direttamente al nostre planeta -i cedí la carta a sa Excel·lència. Aquesta, s'assegué a la poltrona i agafà unes ulleres de sobre la tauleta de fusta ennegrida que tenia al costat. Els seus ulls recorregueren ràpidament les línies.

-Capisco... capisco... -deia amb interès- avisa a la cúria. El meu discurs quedarà rinviato. El faré diumenge, després di la celebrazione eucaristica.

Catedral de la Pedra – Ciutat del Cel – 202 dies per l'impacte – 10:25 AM

 La plaça de Santa Roca desbordava, com cada diumenge, de creients i feligresos. Les pancartes s'alçaven donant suport a l'Església Unitària, la gent cridava i aclamava la Mama, i les ambulàncies no donaven abast a collir jubilats víctimes d'atacs de cor, el que cabia esperar d'una missa de diumenge ordinària.

-...i, el que Déu ens ha inviato en sa Santissima Volontà, ha de ser acatat per tots nosaltres, peccatori. No podem gosar contradir el que il Altissimo ha planejat. És per això que proclamo que la postura de l'Església Unitària és completamente contraria a la creació del míssil amb càrregues nucleare per destruir l'obra del Signore que ve direttamente cap a aquesta terra de peccato... -la seva veu quedà silenciada enmig dels aplaudiments, crits de goig de la multitud i més desmais.

Parlament Financer – Unió Bancària (antiga comunitat de Ió) – 143 dies per l'impacte – 3:40 PM

El President de la UB va anar anomenant tots els punts pas per pas. La República Unionista de Fraterna es comprometia a perdonar la meitat del préstec a la Lliga Olímpica si aquesta li tornava la meitat dels fons (amb el sacrifici heroic de la població que donaria la seva butxaca per aixecar la nació) en el plaç de quatre anys, i la resta en els quatre següents. La República Tamplanera va acceptar una substanciosa inversió de capital estranger que retornaria amb un interès molt desinteressat i insistí un cop més en que no s'havia de confondre amb un préstec. El Principat de Gòtia veié, finalment, seus els legítims drets feudals sobre la població. Roland Samuel I no cabia a la camisa. Arribats a aquest punt, es procedí a parlar dels assumptes referents a la construcció del coet.

-La Unió Bancària, amb el suport dels Empresaris Units i Associats, ha iniciat la construcció d'un coet amb càrregues termonuclears per destruir l'asteroide de sis coma cinc quilòmetres que es dirigeix directament al nostre planeta. Després de la reunió de la setmana passada, es va decidir ubicar el coet en terra de ningú, en mig de l'oceà Violent, a l'Illa de Nadal. Els fons pel projecte aniran a càrrec a parts iguals de les arques de la UB i els EUA. Les peces pel muntatge seran importades de la República Popular Oriental segons el pla d'optimització econòmica aprovat per la cambra el passat divendres dia...

Illa de Nadal – Terra de Ningú – 60 dies per l'impacte – 11:27 AM

El sol brillava amb força i es reflectia a la superfície del coet, acolorida amb mil-i-un logotips de tots els patrocinadors, que havia estat ampliada expressament per tal que hi cabessin tots malgrat la recança dels enginyers. La policia allunyava a la multitud que havia sorgit del no-res enmig de l'illa i esgrimia pancartes amb missatges de suport a la causa, en contra les retallades de I+D, a favor del president o criticant la destrucció de l'obra del Senyor.

Les banderes de les diferents nacions coronaven l'espectacle, no sense haver estat abans subjectes a un llarg debat sobre quin havia de ser l'ordre d'aparició dels països.

El president de la Unió Bancària no donava abast a retornar els compliments al líder dels Empresaris Units i Associats, en Barraka Alabama, i a recordar-li el gran i meravellós treball que les ments més brillants de les seves dues potències conjuntes havien realitzat, mentre una pluja de flashos procedents de les mil-i-una càmeres de l'exèrcit de periodistes que rondaven per arreu l'encegaven.

-Inici del reactor principal en un minut - va dir una veu per megafonia –. Tot el personal qualificat al seu lloc. Repeteixo, tot el personal qualificat al seu lloc.

Era el gran moment. La gent vibrava, cridava i alçava amb entusiasme les seves pancartes a l'aire. Les banderes onejaven joioses sota el sol de justícia, càlid, imponent, que semblava somriure a l'enginy de l'home. Ja el coet s'enlairava sota els aplaudiments, com una fletxa de salvació cap a les estrelles. Els periodistes, ràpidament, enfocaven i adaptaven les seves càmeres per oferir al públic les millors imatges d'aquell moment històric. Per un instant, les nacions van desaparèixer, la gent es sentí unida sota quelcom més gran, i les fronteres van convertir-se en quelcom anecdòtic que no valia la pena ni considerar, i tots els habitants del món es sentiren per fi com germans.

Una llàstima que just en aquell precís moment, una peça del coet fabricada a la República Popular Oriental es desenganxés, creant un curtcircuit dins el motor de reacció i produint una explosió que fou visible a varis centenars de quilòmetres a la rodona.

Immediatament, les càmeres enfocaren al perplex president de la Unió Bancària, que davant de la sorpresa, pronuncià unes paraules que començaven així:

-A fi d'assumir responsabilitats, crearem una comissió per estudiar...

Sopa para "DUMMIES"

Para comer sopa, debemos diferenciar en un principio entre varios elementos:

1-Plato: ese recipiente, generalmente hecho de cerámica, que contiene lo que vamos a llamar Sopa (2). Debe tratarse con cuidado, ya que se rompe con mucha facilidad.

2-Sopa: la sustancia normalmente líquida o semiviscosa de la que nos vamos a nutrir. Puede ser de varias clases: sopa de pescado (animal vertebrado acuático, de cuerpo recubierto de escamas y dotado de aletas que facilitan su navegación), de gallina (ave doméstica que pertenece al género Gallus. A diferencia de sus congèneres plumíferos, no puede volar), de verdura (diversos tipos de plantas)...
También puede contener otras sustancias sólidas y nutritivas: carne (fragmentos de cadáveres de animales terrestres y vertebrados, ligeramete quemados), pasta (masa de formas variadas hecha de un tipo de planta denominada trigo, a la que se añade huevo de gallina, entre otros)...
También hay un tipo de sopa (2) tradicional (véase “cocina tradicional”) etiquetada como “caldo de la abuela” . Atención: este nombre podría causar confusión al pensar que está elaborada con trozos de la misma. Sin embargo, se llama así por el hecho seguir una receta ancestral.

3-Cuchara: herramienta básica para llevarse la sopa (2) a la boca, ya que con los dedos no es muy práctico. Consiste en una superfície cóncava, similar a la del plato (1), y un mango. No suele ser muy grande, y usualmente se encuentra al lado del plato (1).

Procedimiento:

Primero se procede a coger la cuchara con la parte del cuerpo que se tenga habilitada para manipular objetos con precisión y delicadeza. En el caso de los humanos, vamos a usar la mano (véase “anatomía humana”). Es necesario remarcar que, en caso de los humanos, es posible que algunos espécimenes puedan manipular mejor los objetos con la mano derecha y otros con la izquierda. Eso no influye nada en la acción.
La cuchara se coge por el mango, con delicadeza y sin mucha fuerza, pero no suficiente para que la cuchara se caiga (véase “teoría de la gravedad”). En caso de los humanos, por norma general la cuchara se sostiene entre el dedo pulgar, índice y corazón (el más grandote y los dos siguientes).

Una vez controlamos la cuchara (se recomienda practicar un poco moviéndola en el aire) la submergimos en la sopa en un ángulo que puede oscilar entre los 15 y 45 grados (véase “grados del ángulo”) y con una acceleración no muy elevada, ya que correríamos el riesgo de una desafortunada dispersión de moléculas de sopa en el espacio tridimensional (véase “moléculas químicas” y “geometría euclideana”).
Cómo el alummno podrá comprobar, la sopa deja bastante margen a la experimentación de la velocidad y el cálculo angular, convirtiéndose así en una buena ejercitación de la creatividad e imaginación.

Una vez tenemos la cuchara semisumergida (más o menos hasta la parte cóncava y con esta mirando hacia arriba) procedemos a llevarnos el contendio hasta la boca (o cualquier otro orificio habilitado para llevar alimento hasta el órgano encargado de la digestión -véase “proceso de digestión-). Es importante señalar que debe irse lentamente, de lo contrario correríamos el riesgo que el líquido se cayera otra vez a la sopa y tendríamos que repetir el proceso desde el principio.
El iniciado no debe preocuparse demasiado si con las primeras “cucharadas” (cucharas llenas) el líquido se cae. Con el tiempo y la experiencia necesaria, llegará a ser un gran maestro de la sopa.

Una vez tenemos la sopa a unos pocos centímetros de la boca, se procede a abrirla y a introduir la cuchara dentro, sólo un poco ya que corremos el riesgo de morir atragantados por la acción férrea de la cuchara (véase “obstrucción accidental de las vías respiratorias o atragantamiento”). Después, procedemos a vaciar el contenido de la cuchara de la forma que nos sea más cómoda, cómo podría ser, por ejemplo, girar la cuchara unos 30-45 grados para que el contenido se vacíe en la boca. Luego se extrae la cuchara con delicadeza y se procede a realizar el movimiento correspondiente para que la sopa vaya al órgano encargado de la digestión. En caso de los humanos, se procede a tragar la sopa.

Y así se repiten todos estos pasos hasta que ya no queda más sopa en el plato. El alumno no debe desanimarse si no termina muy rápido su primera sopa. Es cuestión de paciencia y mucha práctica.

¡Buena suerte!

Jo d'aquí a deu anys

(Aquest va ser un text que ens van posar fa un temps a classe, i que fins avui no havia pensat en penjar-lo. Espero que us agradi!)

“Difícil de prever el futuro es...”
Mestre Yoda
La Guerra de les galàxies

Com que la meva bola màgica està espatllada i no la puc arreglar, hauré de fer la predicció jo mateix amb els meus poders “psíquics”, que encara que no són gaire exactes, són millor que res. Tanco els ulls i intento projectar la meva forma al futur, d'aquí a exactament deu anys.
Em concentro i...

Obro els ulls. Estic a casa meva, al que sembla ser el menjador, però molts dels mobles estan canviats. Veig els meus pares llegint al sofà, i estan més envellits. Com que no em poden veure, recorro la casa en busca de mi mateix.

Trobo el meu jo de vint-i-quatre anys a la meva habitació, tota canviada també. Estic al meu escriptori, tot envoltat de llibres i enciclopèdies, escrivint quelcom. M'acosto més per veure el que escric. Pel que puc deduir, estic subrallant les frases més importants d'un llibre, que no sé de què deu ser.

Tot just acabo de fer-me aquesta pregunta, que el meu jo gira el cap lentament cap a mi i em diu:
-Ja era hora que vinguessis.
Em quedo sorprès. En principi no m'hauria de veure ningú, ni tan sols jo mateix!
-Tranquil -em diu el meu altre jo- la teva projecció no falla pas, ja que no et veig ni et sento. Només recordo que fa deu anys vaig estar aquí mateix, i sé el que penses.
Em vaig treure un bon pes de sobre.

Tinc moltes preguntes per fer, però llàstima que no em puc sentir.
-Ja sé quines preguntes tens per fer-me -diu el meu jo- me'n recordo perfectament. Si no m'equivoco portes un mocador a la butxaca i un llapis a l'altra, de manera que vés apuntant les preguntes que em vols fer, així quan tinguis vint-i-quatre anys et podràs respondre a tu mateix.
Si he de dir la veritat, em quedo al·lucinat.

Començo a apuntar.
-Mmmm... la primera pregunta que tinc és: acabaré els estudis d'ESO sense problemes?
El meu jo de vint-i-quatre anys obre el calaix de l'escriptori i es treu el mateix mocador que tinc a les mans, però d'un color groguenc i envellit.
-Ah, dius si he acabat l'ESO sense problemes? Sí, em va anar prou bé.
Somric. Ja m'he tret un pes de sobre. Com a mínim puc estar tranquil que acabaré
la Secundària Obligatòria sense massa problemes. Ostres, no sé si se'n recordarà de les preguntes de l'examen que tinc la setmana que ve...
-No, no arribo pas a tant! -em diu.
Llàstima!

La segona pregunta:
-Faig Batxillerat numèric o de lletres?
-Bé, dubtes una miqueta de no res, però el final et decantes pel numèric, i ara estàs suant a la Universitat.
Que bé! No solament acabo el Batxillerat, sinó que entro a la Universitat!

Tercera pregunta:
-Què estudio a la universitat?
-Ara estàs fent enginyeria. Això que estic fent ara és un resum per a l'examen que tinc d'aquí a poc. Ja et dic jo que suaràs molt!
Coi, quin futur que m'espera. M'agrada perquè em dono molts ànims a mi mateix... sobretot si m'he d'empassar aquest llibre de damunt la taula, que corro el perill de morir d'una indigestió.

Quarta pregunta:
-I als cosins d'aquí al costat de casa? Com els va tot?
-El gran ha començat el Batxillerat artístic, l'altre està a punt d'entrar a l'institut.
Vaja, me n'alegro per ells. Però segur que només de veure'm a mi els cau la moral en picat.

Cinquena pregunta:
-Ha passat alguna cosa especial a la família, a algun conegut...?
-Tse, no gaire res. La mare per fi ha après a tocar bé el piano. Els tiets han començat a interessar-se per l'art abstracte, i ja no pinten tants quadres de l'estany. Ah, i encara estan cuidant a l'àvia! Dels coneguts, doncs... s'han jubilat molts dels exprofessors de l'escola i l'institut...
Val, millor que pari aquest de dir coses o ja no tindrà gràcia fer-me gran!

Sisena pregunta:
-Encara remes?
-A estones lliures.
Una resposta massa escueta. Em sembla que no he tocat un rem en mesos.

Setena pregunta:
-Hi ha hagut algun canvi polític important al món?
Va parar-se a pensar un segon, i després va dir:
-Sí. Per exemple, Corea del Nord ja no és comunista, Suïssa ha entrat a la Unió Europea, junt amb Turquia. També Cuba s'ha refet bastant, i Àfrica està començant a sortir de la misèria.

És una bona notícia. El món està començant a anar bé.

Vuitena pregunta:
-Hi ha hagut algun canvi medioambiental important?
-Per desgràcia bastants. Cada vegada els pols es fonen més ràpidament, disminueix la capa d'ozó... ara sí que els països s'estan posant seriosament amb això del canvi climàtic!
Això ja no m'agrada tant. Però potser aquesta serà la manera com tot el món es posarà d'acord i es trobarà una solució.

Vaig per fer-li la novena pregunta, però ell m'interromp.
-Ja has fet prou preguntes, i a més he de marxar. Em sembla que ja has sabut prou coses sobre el teu futur, de manera que ja tens per fer un bon treball. Jo ara me'n vaig, que he d'anar a veure...

...el jo d'aquí a vint anys...

Mens Machina

(Aquest text va guanyar el tercer premi del Certàmen Literari de l'Alzina Reclamadora de Fontcoberta)

Daniel no ho entenia. O no feia esforços per entendre-ho. Però el cas es que Lee suava plom i carbó per fer-li comprendre el que era l'amor.
De fet, era una mica exagerat l'intent de fer comprendre aquest sentiment a algú com Daniel. Algú? Potser aquest no era el mot més escaient per definir “algú” com ell.
“Quelcom” potser seria millor.
Quelcom que té una mirada freda, inexpressiva...
Quelcom que té uns nervis d'acer en un sentit literal...
Quelcom capaç de reaccionar com un llamp davant d'un estímul...
És difícil fer entendre l'amor a quelcom que no té sexe, ni s'emociona, ni plora, ni experimenta cap tipus de sentiment.
Es difícil fer-ho entendre a una màquina.
I Daniel era una màquina.


Durant el terratrèmol, l'equip de bombers de Lee i el de rescat de Daniel havien treballat conjuntament per salvar vides.
Treure supervivents de la runa és una feina difícil, poc agradable. Però amb l'ajuda voluntària de diversos equips com els de Daniel s'havia pogut treure molta gent d'aquella ciutat ruïnosa.
En un d'aquests rescats, una nena petita havia quedat atrapada a l'interior d'un edifici que s'estava a punt d'ensorrar. La seva mare estava a fora, cridant, suplicant a Lee que fes alguna cosa per salvar la criatura.
Lee negà amb el cap, l'edifici s'esfondraria d'un moment a l'altre, i entrar a dins era un suïcidi.
Un suïcidi per un humà.
Uns pocs segons era tot el que necessitava Daniel per entrar i treure la nena. Així que, mentre Lee i la mare s'allunyaven de l'edifici, Daniel va configurar les seves cames per a una carrera desesperada i entrà a dins de la inestable construcció.
Vint-i-set segons va tardar Daniel a sortir amb la nena. L'edifici s'enfonsà al cap d'un parell de segons més.
Daniel deixà la nena al terra, suaument. Tenia algunes rascades, però no eren greus. Va anar corrents cap a la seva mare, i a aquesta li faltaven paraules d'agraïment cap a la màquina.


Durant el descans, Lee va anar a trobar a Daniel. Amb un somriure li digué que havia realitzat una bona feina. La màquina, però, no les tenia totes. S'havia quedat sorprès de la reacció de la mare de la nena que havia salvat. Com era que havia reaccionat d'aquella manera davant del perill d'un altre ésser? Ella no corria cap risc...
Lee va intentar explicar-li, en va, que estaven units per un sentiment, l'amor.
"No entenc el concepte d'aquesta paraula, Lee" havia dit Daniel.
Allò era lògic. Una màquina es incapaç de sentir o emocionar-se. Era gairebé impossible que ho entengués.


-Daniel -digué Lee- no sé si ho pots entendre. L'amor és com una força entre les persones, que les manté unides. La nena que avui has salvat estava unida per aquesta “força” amb la seva mare.
-Però continuo sense entendre aquest lligam desesperat entre la nena i la mare. Nosaltres estem programats per salvar vides... excepte quan hi ha més perill pel rescatador que el rescatat.
En Lee es fregà el cap. De fet la màquina tenia raó. La mare no tenia cap probabilitat de salvar la nena. No obstant això, hauria entrat a l'edifici... sort d'en Daniel.
La màquina tenia un raonament tan senzill... i a la vegada tan estrany.


-No, és un sentiment molt important. És el que manté a les persones unides davant les dificultats -féu una pausa- es el que manté a la gent unida davant d'aquesta catàstrofe.
-És inútil si tenim en compte el que ha passat avui. La mare hauria entrat a la construcció. El seu sacrifici hauria estat en va, i no s'hauria salvat cap dels dos.
Potser hauria estat millor que la màquina tragués les seves fredes conclusions pròpies. Sens dubte que Lee s'hauria estalviat molts maldecaps, però en lloc d'això va continuar amb la conversa.
-Potser tens raó quan dius que és un pensament irracional en alguns moments, però també és aquell que ens manté amb forces davant d'un problema o dificultat, cataclisme!
Daniel fixà els seus ulls biònics cap a Lee. Fa un moment l'amor era sinònim d'unió i sacrifici, i ara de supervivència?


La màquina és més perfecte. Sempre funciona igual, davant d'una dificultat, catàstrofe o cataclisme. La seva societat no és com la dels humans... no necessita amor. No necessita mares que es preocupin dels robots. Cadascú té la seva tasca. I punt. Com poden haver arribat tan lluny els humans amb una cosa tan problemàtica i irracional com és l'amor?


-M'he equivocat, Daniel. No pots entendre com penso jo, de la mateixa manera que jo no puc entendre com penses tu. Però sí que és cert que l'amor ens ha ajudat al llarg de la nostra història. Hem passat períodes de penúries, guerres, epidèmies, però a per tot hi ha hagut amor. Vosaltres, les màquines, també esteu fetes d'amor. L'amor que ens ha mantingut vius i el d'algú en vers vosaltres que es va passar anys de la seva vida donant-vos un cos i una ment. T'agradi o no, és així.
Dit això se'n va anar.


Daniel es quedà sol, contemplant l'apocalíptic panorama de la ciutat devastada. Els seus minúsculs circuits interns funcionaven a tot drap. El fred cor de la màquina començà a cremar, i els seus ulls començaren a veure més que ruïna i pols.
"Potser sí que és important l'amor, Lee" va pensar la màquina.

Peligro en la Ciudad

Antes de nada quiero dejar bien claro que mi intención no es que el lector dé crédito realmente a estas líneas. Al final podrá juzgarme como crea conveniente, pero no antes. Primero es mejor leer mi historia y luego pensar. Pensar profundamente en ello y después juzgar.
El incidente con El Culto (si es que se puede llamar un incidente) no creo que haya sido por pura casualidad, una obsesión de esta criatura complicada y caprichosa que llamamos destino. No, hay alguna razón por la que El Culto “visitó” mi ciudad, de la cual probablemente soy el único superviviente. Pero puede que sea mucho mejor empezar la historia desde el principio, e ir por pasos, poquito a poquito y sin ninguna prisa.
Sin duda todo empezó al día en que se fue la luz de la pequeñita ciudad donde vivía, seguida de un corte en el teléfono y la pérdida de cobertura. Y luego llegó la extraña niebla oscura, que extendió sus negros tentáculos hasta que cubrió nuestras casas en su totalidad...
Yo estaba en mi cama, enfermo y con mucha fiebre, cuándo llegaron los Adoradores. Esas pobres almas, de rostros desfigurados y mutilados de mil maneras diferentes, vestidos con largos ropajes negros, llegaron a miles por las calles, cogiendo a la gente y llevándosela a la oscuridad de la niebla, para ser utilizados con algún misterioso fin. En un principio, yo no vi directamente a los Adoradores, pero al oír los gritos histéricos de la gente por las calles, pidiendo auxilio y piedad, supe que allí estaba pasando algo no muy bueno. Aunque estaba muy débil, tanto que casi no podia ponerme de pie, me levanté como pude de la cama y me escondí debajo de ésta, con las sábanas cubriéndome de tal modo que parecía un montón de ropa sucia y sin recoger. El primer Adorador que vi entró en mi habitación entonando un extraño cántico impío, en una lengua misteriosa que me es imposible describir. El Adorador no reparó en mi presencia, y tras echar una ojeada a mi estancia, se fue por dónde había venido, dejando tras de si un intenso olor a azufre.
Creo que permanecí horas acurrucado debajo de la cama titiritando de frío y con un dolor de cabeza horrible. Finalmente decidí salir de mi escondite y miré por la ventana, que me ofrecía la visión de la plaza del ayuntamiento.

El exterior estaba prácticamente desierto, sólo se veía algún Adorador en medio de la densa niebla, que lo cubria todo con su gran mantel negro. Aquella niebla no era normal. Luego, como estaba muy débil y no podía ni mantenerme en pie me dispuse a dormir. Por precaución, eché el cerrojo de la puerta de mi dormitorio e intenté dormir un rato, aunque no fue fácil sabiendo lo que acechaba a fuera, en el impenetrable mantel negro de la oscura y misteriosa niebla.


Me desperté al oír un misterioso cántico infernal que procedía del exterior, y era muy parecido al del primer Adorador que vi. Así que me asomé a la ventana. Creo sinceramente que lo mejor sería no describir lo que había en la plaza del Ayuntamiento, pero debo decirlo todo o nada. Cientos de miles de Adoradores realizaban alguna espécie de ritual malvado, gritando y recitando malignos y blasfemos versos mientras agitaban sus brazos al aire y trazaban círculos alreedor de unos ídolos de piedra. De los antaño majestuosos y bellos árboles que decoraban aquella plaza colgaban ahora los cuerpos torturados, desfigurados y sin vida de cientos de sacrificados, creo que algunos eran antiguos habitantes de la ciudad.
Y al medio de todo aquél remolino de delirio y locura había un círculo de piedra, con una enorme llama quemando en el centro.
Me es prácticamente imposible describir las terribles y infernales bestias que salian de aquellas llamas, sin quemaduras ni otros daños aparentes en todo su cuerpo aunque salieran del fuego.
La mayoría eran seres cuadrúpedes, enormes, escamosos, con unos largos cuernos marrones y unos diabólicos ojos verdes, pero también habían otras criaturas aladas, más pequeñas, cuyo físico espantoso es muy difícil de describir. Y todas las monstruosidades se unían al rito macabro, junto a los cientos de miles de Adoradores. Sus gritos hacian retrumbar los cristales y las paredes, y casi me perforaban los tímpanos.
Ante aquél panorama enloquecedor, perdí el conocimiento.





Cuando me desperté me armé de valor y miré por la ventana, ante mi sorpresa, descubrí que la plaza estaba desierta y el sol brillaba con mucha intensidad. Ya no había nada, ni ídolos, ni adoradores, ni círculos extraños, ni tan sólo había la extraña niebla oscura... nada. Es cómo si no hubiera pasado nada. Sin embargo, la ciudad estaba vacía, no había absolutamente nadie. Aunque ya no corría ningún peligro aparente, no quería quedarme más en un lugar dónde hacia unas horas habitaba el mal en su estado más puro. Así que me intenté vestir como pude, cogí galletas de la cocina y salí a la calle. Estaba muy débil, pero el recuerdo del Culto me impulsaba a abandonar aquella ciudad castigada y maldita. Avancé por las calles desiertas, llenas de coches destrozados, farolas caídas y muros llenos de curiosos símbolos y escripturas.
Al final llegué al páramo que rodeaba la ciudad, y mi vista se perdió en las lejanas montañas y los espesos bosques.
Era el único superviviente de la invasión del Culto, y me aseguraría de que en ninguna otra ciudad ocurrieran los mismos hechos catastróficos.

Una història de Nanoficció

-Teleportació! Teleportació! Al forat negre tant sí com no!
-Silenci o faig desallotjar l'àtom!!! -cridà el jutge.
Tot el públic de Quarks, callà. Vaig entrar dins l'àtom escortat per dos Gluons, i em vaig posar de cara al Jutge, l'honorable Sr. Neutró, enorme per ser un neutrí, i una mica gris i avorrit.
Tots els meus germans Quarks em miraven amb mala cara.
-Senyor Strange -em va dir el jutge- se l'acusa d'haver posat en perill la nostra causa. No solament ha xocat amb el senyor Higgs, sinó que per aquesta raó el macrocosmos l'ha estat a punt de descobrir.
Es féu un breu silenci.
-Té la paraula el Sr. Fiscal.
El Sr. Fiscal, un membre de casa bona, de la família dels Leptons, era el Sr. Muó, pessimista, sempre ho veia tot negatiu.
-Sr. Jutge -començà- puc demostrar fàcilment que el Sr. Strange ha posat en perill el nostre món expressament. Per aquesta raó, mereix un càstig sever.

Fals. Únicament volia unir-me amb la meva estimadíssima Bottom-Beauty, un Quark-B que rondava dins l'accelerador. Quan estava a punt d'unir-m'hi, havia passat per allà el Sr. Higgs i vaig topar amb ell sense voler.
-Per aquesta raó -prosseguí el Sr. Muó- demano que entri el primer testimoni.
-Prossegueixi -digué el Sr. Neutró.
Un Quark-U vergonyós i vermell entrà a l'àtom.
-Sr. Up, és cert que vostè va veure com el seu company, el Sr. Strange, xocà amb l'important Sr. Higgs?
- Així és -digué amb veu temorosa i insegura-. Durant l'experiment.
El Sr. Muó somrigué i parlà:
-No hi ha més preguntes, senyoria.
El Sr. Jutge es girà cap al meu advocat de defensa, el Sr. Protó, alegre, simpàtic i molt positiu.
-La defensa té res a dir?
-Sr. Up, està vostè del tot segur d'això? Pensi que n'hi havia molts com ell. És fàcil confondre's.
-Sí, senyor. N'estic segur.
-No hi ha més preguntes, senyoria – digué la defensa.
-Bé, algun altre testimoni? -preguntà el Jutge.
-Sí, en tinc un altre, senyoria. Que entri el Senyor Higgs -va dir el fiscal amb un to burleta.
Tot l'àtom es quedà silenciós. Una figura obscura i mig oculta s'acostà, i els
Quarks començaren a murmurar. <<És ell, ha vingut en persona>>.
El Fiscal començà amb les preguntes.
-Honorable Sr. Higgs, és aquest el Quark que xocà amb vostè i li provocà
problemes?
Es féu un silenci. Esperaven sentir la seva resposta.
-Sí -va dir Higgs amb la seva misteriosa veu- aquest és el Quark-S que topà
amb mi.
-No hi ha més preguntes, senyoria -digué el Sr. Muó, triomfant.
-Defensa, teniu quelcom a dir?
El Sr. Protó, positiu com sempre, replicà:
-Estic d'acord en que el Sr. Strange ha xocat amb vostè. Però... el macrocosmos
l'ha detectat realment?
-No, no m'han detectat.
-I aleshores... on és el problema?
El Fiscal explotà.
-Protesto, senyoria. Està condicionant la resposta. El fet que no l'hagin detectat, no vol dir que no hagi comés un delicte.
-Protesta acceptada. Alguna cosa més a dir, Sr. Protó?
El meu defensor digué que no.
-Bé. No hi ha més testimonis? Doncs bé, el Jurat ja té el veredicte?
Un Jurat format principalment per Neutrons va començar a deliberar el seu veredicte.
Un etern microsegon més tard, el Jutge parlà:
-Sr. Strange, ha sigut declarat culpable per unanimitat. Per tant, se'l condemna a...
De sobte, l'àtom començà a girar, i jo, Quarks, Sr. Neutró i tota la resta vam sortir disparats. L'experiment s'havia reiniciat. Faltaven pocs metres per arribar al detector quan, per una casualitat absoluta, l'enorme paret es va trencar i deixà un foradet pel qual em vaig poder escapar. Tota una comitiva de partícules em seguí, i llavors vaig poder trobar el Quark-B, la meva estimadíssima Bottom Beauty.
Tanta va ser l'alegria quan ens vam trobar, que sortírem tots dos disparats. Vam celebrar allò dins un pigment del quadre “La Creació” del Miguel Angelo, i vam anar de lluna de mel a un planeta d'Alpha Centauri. No vaig tornar a saber mai més res del Senyor Higgs, però hi havien rumors que deien que havia anat a la galàxia Andròmeda, a passar uns quants segons de vacances.

DOTZE TÒFONES

Jo era un porc senglar que vivia amb el meu clan: els meus germans, la meva germana, els meus cosins i la meva mare, que és la matriarca del clan.

Dins el grup, les nostres màximes preocupacions són menjar, engreixar-nos i rebolcar-nos pel fang, però jo sóc diferent a la resta del meu clan, ja que a més d'això em dedicava a interpretar la Parla Dels Números, que serveix per enumerar les coses. Dins el nostre clan estava prohibit, deien que era un saber perillós, però no em creia aquelles ximpleries, i sempre que podia m'escapava a perfeccionar la Parla Dels Números. El que passava és que solament podia comptar quatre coses, una per a cada peülla que tenia. Superar el quatre m'era molt difícil. Costava molt anar més enllà del quatre. Pot ser si tingués més peülles ho aconseguiria. Així que de tant en tant intentava comptar les de la resta del clan. Però quan em veien que m'apropava a les seves potes, tot provant de fer-ho, em prenien per beneit i s'apartaven de mi tot dirigint-me alguna paraula ofensiva. Mai em feien cas, i em deixaven per inútil.

Un dia que estàvem buscant glans pel bosc d'alzines, vaig sentir una intensa fragància de tòfona.

-Mmmm... Quina aroma més bona que m'arriba. D'on ve?

Em vaig deixar dur per l'aroma fins a la part més insondable del bosc, on a penes hi entrava la llum, just la suficient per distingir alguns dels ancians arbres.

Quan em vaig disposar a desensorrar la tòfona del peu d'un d'aquells grans arbres, vaig adonar-me que no estava sol, i una por intensa em va envair. Enmig d'uns matolls vaig poder reconèixer una ombra que s'anava apropant cap a mi.

A mesura que s'atansava vaig poder diferenciar clarament la seva forma.

Era un senglar vell que tenia uns ullals enormes, una mirada penetrant que brollava d'uns ulls foscos, intensos, profunds... Una enorme cicatriu recorria la seva cara donant-li un aire de lideratge perdut.

-Hola -vaig dir mort de por- qui és vostè?

Ell em va mirar amb una cara de menyspreu i em va dir serenament:

-Surt.

Sense fer-me pregar em vaig apartar del clot que havia fet i vaig deixar pas al senglar. No gaire més lluny d'on jo havia cavat, va treure una altra tòfona, i una altra, i una altra. Així successivament fins a tenir-ne moltes. Va començar a gaudir del banquet, i jo el contemplava amb delit. I finalment la gana em va superar la por.

-Que en puc menjar? -vaig gosar preguntar.

Ell va parar de menjar i es va girar. Se'm va començar a gelar la sang.

-Per què? -va dir ell amb tota tranquil·litat.

-Home... vostè n'ha trobat moltes... i ja que n'he descobert una...

El senglar se'm va acostar, i vaig estar a punt d'arrancar a córrer. Però les meves cames no responien i em vaig limitar a romandre immòbil mentre se'm acostava...

-Mira,-em va dir- pots menjar-te la tercera part de les que hi ha.

No vaig entendre el que em va dir al final, ni li vaig prestar gaire atenció, tenia gana i vaig començar a engolir aquell festí.

Una, dos, tres, quatre... Mira que eren bones aquelles tòfones! Quan anava a menjar-me la següent, el porc senglar em va donar un cop que em va deixar estampat a terra.

-Miserable! -cridà- Ignorant! Hi havia dotze tòfones, i la tercera part de dotze és quatre, i tu te'n has menjat una més. Cinc en total!

De sobte em vaig oblidar del cop i de les tòfones. Aquell senglar coneixia la Parla Dels Números, i sabia comptar més enllà de quatre! Em vaig aixecar com vaig poder, disposat a esbrinar els meus dubtes.

-Com és que sap... que sap contar més enllà.... més enllà de... de quatre -vaig dir amb molts esforços.

De sobte va deixar de cridar, i va recuperar la seva serenitat original.

-I tu com saps contar fins a quatre? -va preguntar sorprès.

Amb penes i treballs vaig explicar-li que sabia contar fins a quatre, perquè tenia quatre peülles, però que per comptar més, en necessitava encara més, i, que quan intentava comptar les peülles dels membres del meu clan, aquests marxaven i em prenien per boig.

Quan vaig haver acabat, es va posar a riure d'una manera que el devien haver sentit a tots els racons del bosc. Jo el mirava perplex.

-De què riu? -vaig preguntar-li.

-Home, però si per comptar no fa falta tenir peülles!

Ara sí que no entenia res. Era impossible comptar sense peülles. És tant cert com que les cries tenim ratlles.

-I no em podries mostrar la Parla Dels Números? -vaig preguntar ple d'emoció.

El senglar va fer un altre somriure.

-Mira noi -va dir-me- ets molt espavilat per saber comptar fins a quatre, però no et pots imaginar com n'és de complexa la Parla Dels Números. Deixa'm que et doni un consell: torna amb el teu clan, oblida't de mi, i, sobretot, oblida la Parla Dels Números.

-Però...

-Res de però, fes el que t'he dit o tindràs problemes greus!

Dit això va fer mitja volta i va desaparèixer tan misteriosament com havia arribat.

Vaig tornar amb el meu clan ben moix. Havia tingut el Gran Saber a les peülles i, ara, s'havia esfumat com per art d'encanteri. Vaig estar pensant tota la nit una manera d'intentar guanyar-me la confiança de aquell gran senglar. I finalment se'm acudí...

Em vaig despertar quan el sol a penes havia sortit i tot el meu clan estava dormint.

Vaig recórrer tot el bosc en busca de tòfones, i quan en tingué una quantitat suficient, les vaig amagar i vaig anar en busca del senglar.

Quan vaig ser al lloc on ens havíem trobat l'ultim cop, el vaig cridar.

-Ei, senglar! Surt que sóc jo!

Vaig esperar una estona, i al veure que no apareixia vaig tornar a cridar. Ho vaig repetir varies vegades fins que, vençut, vaig decidir deixar-ho i tornar amb el clan.

Quan em disposava a marxar, una silueta va aparèixer darrere meu, i em vaig girar immediatament.

A mesura que s'anava apropant, vaig veure que no hi havia dubte: era el senglar.

-Què vols? -em va dir- No et vaig dir que tornessis amb els teus i em deixessis tranquil?

Vaig fer un pas endavant, i armant-me de valor vaig respondre:

-Sí, però em faria molta il·lusió saber la Parla Dels Números. Si us plau, me la pot ensenyar? He trobat moltes tòfones. Si les vol, són seves, Però, per favor, ensenyi'm la Parla Dels Números.

Es va fer un moment de silenci. Finalment el senglar va dir amb la seva serenitat normal:

-Ara és fosc. Quan el sol sigui a dalt de tot, vine aquí i ja en parlarem.

Dit això va fer mitja volta i va desaparèixer en la foscor.

Vaig tornar amb el meu clan eufòric. Per fi podria saber la Parla Dels Números!

Al clan encara no s'havia despertat ningú, de manera que no havien sospitat que havia marxat.

Jagué al lloc de sempre, però no vaig tornar a dormir.

Vaig ser allà on havíem quedat a l'hora exacte. Havia aconseguit escapolir-me amb l'excusa d'anar a buscar arrels per menjar, que tant agraden a la matriarca.

Al cap d'una estona va sortir el senglar de les ombres.

-Hola -el vaig saludar.

-Hola. -va dir- Veig que has vingut ben d'hora.

-Sí. Així què, penses ensenyar-me la Parla Dels Números?

Ell va respondre amb un somriure burleta:

-No tant ràpid, no tant ràpid... Primer porta'm allà on són les tòfones.

Sense pensar m'ho dues vegades, vaig conduir al senglar a l'arbust on havia amagat les tòfones.

-Mira -li vaig dir- són aquí.

Ell se les va mirar detalladament.

-Quantes diries que n'hi han -em va dir en to burleta.

-No sé... Moltes!

Ell va fer una rialla.

-N'hi han dues vegades quatre, o sigui, vuit. No són pas moltes.

-Però jo en veig moltes aquí... Per què dius que són poques?

-Mira, has de saber que existeixen molts números. Alguns són enormes, d'altres no s'acaben mai i, fins i tot, alguns ni existeixen. Vuit, dos vegades quatre, és un número relativament petit. Deixa'm que t'ho expliqui millor.

Amb molts esforços, em va ensenyar a contar fins a vuit, o sigui, dues vegades quatre. Quan va haver acabat, ens vam menjar les tòfones i ens vam despedir.

-Demà hi tornarem? -vaig preguntar-li.

-Demà quedem al mateix lloc a la mateixa hora.

Així ho vaig fer.

Durant molt temps, vaig estar anant cada dia a veure el senglar, i ell em fascinava amb els secrets de la Parla Dels Números.

Fins que un dia, quan tornava al meu clan després d'una d'aquelles reunions clandestines, vaig veure la matriarca molt preocupada, i no era una cosa gaire normal.

Em vaig acostar a ella i li vaig preguntar per què estava tant angoixada.

-Els teus germans -va dir ella amb un fil de veu- estan a les portes de la mort.

Em vaig quedar de pedra.

-Però... però què ha passat?

-Quan estàvem buscant menjar pel bosc, els teus germans han trobat uns quants bolets, i se'ls han

menjat. Sembla ser que eren bolets verinosos, eren pigats.

Em vaig posar a plorar.

-Però no hi ha un antídot? -vaig dir entre llàgrimes.

No va dir res, i va desaparèixer entre uns arbustos. La vaig seguir fins a un clar del bosc, on hi havien els meus cosins i, estirats a terra, els meus germans.

-No podem fer res -va dir la matriarca quan va arribar- no els podem curar.

Em vaig acostar a la matriarca i li vaig repetir la mateixa pregunta d'abans:

-I no hi ha un antídot?

Tots em van mirar, i van assentir.

-I doncs? -vaig dir- Què fem aquí plantats?

-L'antídot -digué la matriarca- el sabem, sí. Però no el sabem interpretar.

No entenia res.

-I per què? -vaig dir, empipat.

-Vinga -digué el meu cosí- te'l recitaré perquè vegis que no és gens fàcil.

Va fer una pausa per memoritzar la recepta de l'antídot i va començar a recitar:

Belladona has de menjar

si el bolet pigat vols curar.

Deu fulles no pas més.

Just. O no veuràs res més.

-El problema és -digué la matriarca- que “deu” és un número, i els números estan prohibits. Ni tan sols els coneixem. Els hem de deixar morir, no podem fer servir el Saber Prohibit.

Allò no em semblava bé. Deixaria morir els meus germans per una superstició.

-Jo sé comptar -vaig dir segur de mi mateix.

Tots em van mirar amb cara de sorpresa i rebuig.

-Conec la Parla Dels Números, sé comptar. Podem salvar a les cries, deixem-nos de romanços amb tot això de que la Parla Dels Números és un saber prohibit. Hem d'utilitzar aquest coneixement! -vaig cridar- Així que prou de bestieses i anem per feina.

Tothom m'estava mirant, perplex. Tothom menys la matriarca, que estava molt enfadada.

-Tu, miserable cria -em va dir- com goses haver descobert el Saber Prohibit! Et mereixes el mateix destí que els teus germans!

Se'm va començar a acostar, disposada a donar-me un cop fatal amb els ullals.

De sobte, un senglar va saltar de darrere uns matolls i es va posar davant meu, protegint-me.

-Aparta't -em va dir, amb una veu que em resultava familiar- Encara prendries mal.

Vaig córrer a amagar-me darrere un arbre, i vaig descobrir qui era el senglar que m'havia protegit... Era el que m'havia ensenyat la Parla Dels Números. Ell i la matriarca anaven fent cercles amenaçadors, mirant-se l'un a l'altre.

-Tu, miserable -va dir ella- no en vas tenir prou de que et fessin fora del clan?

No ho entenia. El senglar havia sigut membre del clan? Incomprensible. No vaig dir res i em vaig quedar quiet allà on era, contemplant l'escena.

-La Parla Dels Números -digué ell- no fa mal a ningú. Just el contrari, és per gaudir-la i

utilitzar-la. No te la mereixes! T'estimes més no fer-la servir i deixar morir els teus fills?

En sentir això, la matriarca es va tirar sobre el senglar. Va començar una lluita ferotge. Estava espantat, sabia que si guanyava la matriarca, seria el meu final.

Però a la fi, vaig poder veure com la meva mare queia a terra, fora de combat. El senglar estava ple de ferides, però semblava que ni s'immutés. I integrament va exclamar:

-Ja podeu sortir tots, hem acabat.

Vaig sortir del meu amagatall, i no gaire lluny d'on jo era, també van sortir els meus dos cosins.

-Sé on hi ha la planta que necessiteu -digué el senglar.

De sobte la meva cara es va il·luminar.

-On? -vaig preguntar-li.

Ell va fer un somriure, i va dir:

-Has escoltat bé tot el que t'he explicat sobre la Parla Dels Números?

Vaig assentir.

-Millor. Ves a sota aquella alzina -em va assenyalar una alzina no gaire lluny d'on érem- i un cop allà fes tres vegades quatre passes més dos passes en direcció cap aquí. Després fes onze passes a la dreta menys sis més dos i finalment quatre vegades quatre passes menys tres passes a la esquerra. Mira al teu voltant i ja la veuràs. Agafa deu fulles i dóna-les als teus germans, farà efecte al cap d'una estona.

Dites aquestes paraules, va desaparèixer tant misteriosament com sempre.

Vaig córrer a sota l'alzina començant a pensar. Tres vegades quatre més dos eren... catorze!

Vaig fer catorze passes i després vaig tornar a rumiar.

Onze menys sis més dos ja era més complicat, i em va costar força temps trobar el resultat. Però finalment ho vaig aconseguir: set.

Vaig fer les set passes i vaig tornar a calcular. Quatre vegades quatre menys tres era molt complicat, i vaig estar pensant molta estona.

Finalment ho vaig descobrir. Eren tretze.

Tretze passes més i vaig trobar una roca enorme coberta de molsa.

A la part que hi tocava més l'ombra, vaig descobrir una petita planta, i estava segur que devia ser aquella. Vaig agafar-ne deu fulles (dues vegades quatre més dos) i les vaig portar amb els meus germans, que se les van menjar. Va passar una bona estona, i no feia efecte. M'havia equivocat de planta?

Al cap d'unes hores van intentar aixecar-se.

-Us trobeu millor? -vaig preguntar.

Van assentir, però encara estaven una mica atordits per culpa de l'antídot i no se'n van sortir.

Però jo estava content, la planta feia efecte.

En aquell moment la matriarca s'estava intentant aixecar, i se'm va fer un nus a l'estòmac.

Es va girar cap a mi.

-Com t'has atrevit a utilitzar la parla dels números!!! -va cridar, molt empipada.

Se'm anava acostant, però els altres membres del clan van fer un cercle al voltant meu, protegint-me.

-Què us penseu que feu? -digué ella.

-No entens res, -va dir un dels meus germans- si no arriba a ser per ell, nosaltres no estaríem

aquí. Ens ha salvat! Pensa que ara el clan podrà perdurar. I tampoc tenim per què prohibir la Parla Dels Números. Tinc raó o no?

La matriarca va parar-se un moment a pensar, i va donar-nos la raó.

Però jo encara no les tenia totes...

-I com és que fessis fora el senglar del clan? -vaig preguntar-li.

Ella no sabia si respondre o no, però finalment va decidir explicar-m'ho.

-El senglar era un membre del clan, fa molts anys. En aquell temps la parla dels números també estava prohibida, i el senglar la investigava en secret. Un dia, la meva mare, que era la matriarca del ramat, va assabentar-se de les pràctiques clandestines del senglar, i el va expulsar. Com que s'hi va resistir, vam haver de fer-ho per la força, i el vam deixar malferit i abandonat al bosc. Però ara veig que ens vam equivocar, que la Parla Dels Números no és dolenta. I sort que n'hem tingut d'ell.

Quan va haver acabat, vaig decidir anar a donar les gràcies al senglar, ja que sense ell no me'n hauria sortit.

Vaig córrer fins el lloc on sempre ens solíem trobar, a la part més insondable del bosc.

Un cop allà el vaig començar a cridar, però no apareixia. Em vaig passar hores buscant-lo i

cridant-lo, i al veure que no apareixia vaig comprendre que havia marxat d'allà... I amb el cap ple de números.

FI